Els emblemes de les dinasties dirigents (Aragó i Catalunya)

      El rei Pere el Cerimoniós considerava el Senyal Real com associat al llinatge comtal. Aquesta afirmació no la comparteix Montaner Frutos, per a qui els pals vermells i el fons de gules és un símbol més antic, difós per altres parts d'Europa. No obstant això, no pot demostrar que sigui un símbol dels reis aragonesos, abans de Ramon Berenguer IV. Al final, reconeix que podria ser un emblema exclusivament de Ramon Berenguer IV, no de la seva família, però, no reconeixent que aquest emblema fos ja de Guifré el Pilós. Per acabar, Montaner Frutos diu que "al meu parer, debatre sobre el "aragonesisme" o la "catalanitat" dels quatre pals de gules en camp d'or és una tasca ociosa i, des d'un punt de vista científic, improcedent." No obstant, sembla que li agrada la polèmica.

       Defensant la tesi d'un origen català per l'emblema en la seva obra Els quatre pals: L'escut dels comtes de Barcelona l'Assessor d'Heràldica de la Generalitat de Catalunya Armand de Fluvià aporta acumulativament documentació originada a l'escriptori real de Pere IV d'Aragó, que va introduir la idea de l'origen barceloní del Senyal Real. Així, en les seves Ordenacions de la Casa i Cort es llegeix que la Creu d'Íñigo Arista era el senyal antic del rei d'Aragó («senyal antich del rei Darago») mentre que la Creu d'Alcoraz eren les armes d'Aragó («les armes Darago que son aytals una creu per mig del escut e a cascun carté un cap de sarray»).

Creu d'Íñigo Arista  i Creu d'Alcoraz

      També s'assenyala en el capítol 33 de la Crònica de Sant Joan de la Penya (obra del taller de Pere IV el Cerimoniós), que en la versió en aragonès comença amb l'epígraf: «De com el rei don Alfonso deixó armes d'Aragó et priso bastons », que Alfons II d'Aragó, fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d'Aragó: «mudar les armes i seynnales d'Aragó i va prendre bastons».

       De la mateixa manera s'expressa en la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae, genealogia del rei Joan I d'Aragó, on s'explicita que el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV ni va ser rei, ni va canviar les armes comtals, i que, d'aquesta manera, el Senyal Real seria el del comte de Barcelona.

      El Señal Real en el Libro del conosçimiento de todos los rregnos et tierras e señoríos que son por el mundo et de las señales et armas que han (h. 1385), que muestra un escudo de oro palado de gules referido en el texto: «Partí [...] e fui al reinado de Aragón, un reino muy viciosso e abondado. E fallé en él cinco cibdades grandes. A la mayor, do coronan los reyes, dizen Çaragoça. A la otra Valenzia, a la otra Tarragona et a la otra Barçalona e a la otra Tortosa. [...] E el rey dénde ha por señales nueve bastones amarillos e bermejos atales» (Zaragoza, Institución "Fernando el Católico" (CSIC)-Excma. Diputación Provincial de Zaragoza, 1999).

      El Senyal Real va ser durant l'Edat Mitjana emprat com a símbol personal o dinàstic. En aquest cas, apareix en el foli 62r del Armorial de Gelre (1370-1395) timbrat amb elm, mantellet, corona i cimera en forma de drac, al·ludint a Pere IV d'Aragó, nomenat Die Coninc v. Arragoen ( 'El Rei d'Aragó'), juntament amb altres emblemes associats a diferents vassalls.

       Fluvià també cita com a referència a la reina consort del rei Martí I d'Aragó, Maria de Luna, que va afirmar que el senyal del comtat de Barcelona eren les barres grogues i vermelles, així com altres exemples vexilográfics (La vexilografía és l'estudi dels emblemes usats en les societats humanes, un estudi generalment descriptiu), literaris i iconogràfics.

      Segons Montaner Frutos es cita la referència de Maria de Luna d'època de Martí I l'Humà (començaments del segle XV), que adscriu les armes de gules i or al comtat de Barcelona i s'evita citar els abundants exemples que hi ha de l'adscripció de la creu de Sant Jordi per a aquest comtat, sense distingir clarament, a més, significats dinàstics, de dignitat de rei i territorials en els exemples adduïts. El Document de 1392-1395 escrit per Joan de Montsó com a dedicatòria al futur Martí I l'Humà assenyala:

    [...] pens quels vostres predecessors de la casa d'Aragó aygen preses .IIII. barres vermelles per llurs armes [...] (penso que els vostres predecessors de la casa d'Aragó hagin pres quatre barres vermelles per les seves armes [...]) (Joan de Montsó en una dedicatòria al futur Martí I l'Humà, c. 1392-1395. Apud Montaner, loc. cit., pp. 12-13). En el text citat, una reflexió sobre els pals parteix del supòsit que els que els van prendre van ser els seus predecessors de la Casa d'Aragó, tots ells catalans.

    L'obra de Fluvià ha estat contestada per autors com Montaner Frutos assenyalant que "la seva tesi principal conté fal·làcies argumentaries, amb salts qualitatius i ampliacions abusives del sentit en les premisses i invalidant la seva conclusió, a més d'incloure paralogismes i raonaments capciosos", i afegeix que «tot lector mitjanament advertit i sense prejudicis els reconeixerà sense problemes».

     També adverteix contra la utilització acumulativa de testimonis, com la de segells d'autoritats catalanes, el significat denota que són oficials del rei o pertanyents a institucions reals, enfront de la creu de Sant Jordi, que va ser l'emblema de la Diputació del General de Catalunya .

Creu de Sant Jordi

     S'obvien també altres documents que indiquen l'adscripció de la Creu de Sant Jordi al comte de Barcelona, ​​com una miniatura del primer terç del segle XIV dels Usatges de Barcelona (El Escorial, Biblioteca del Monestir, ms. Z-III-14) en què es figura a Ramon Berenguer i  «porta en el seu escut, sobreveste, elm, penó i beina de l'espasa, així com en les gualdrapes del cavall, la creu plana de gules en camp d'argent, emblema de la ciutat [de Barcelona], aquí atribuït al seu senyor com a armes personals.»

El comte de Barcelona Ramon Berenguer I amb la Creu de Sant Jordi com a armes personals. Usatges de Barcelona, ​​1300-1333. Ms. Z-III-14 de la Biblioteca del Escorial.

Tombes de Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis a la catedral de Barcelona. Foto: Gonçal Vicens