Per la costa del Maresme

 Seguint el nostre viatge pel Maresme, camí de Torrentbò, baixant ja cap a la mar, abans d’arribar a Sant Vicenç de Montalt, a l’esquerra, trobarem, en una finca residencial, l’ermita de la Mare de Déu del Remei (s. XII), que era la casa on es retiraven a resar els cavallers templers assentats a la veïna població de Caldes d’Estrac o Caldetes o Caldes de d’Alt, on podem contemplar l’església del Remei, segons la tradició, trobada per una vaca que furgava entre les pedres.

Capella de la Mare de Déu del Remei. Fot: Seriart.net

      El temple va ser arrasat pels pirates i la Verge del Remei sofrí l’amputació d’un dit i la van tombar a terra. Un veí la va pujar a l’altar i li va col·locar el dit que, immediatament, va quedar soldat a la ma. El veí es va convertir en el sanador del poble.

            A Caldes d’Estrac trobarem l’ullal d’aigües termals d’època romana i les torres, com la dels Encantats, que protegien la població de les invasions barbaresques. Per la costa, destaquen les poblacions d’Arenys de Mar, Canet de Mar, Sant Pol de Mar i Calella, amb l’església de Sant Nicolàs, aquell sant europeu portadors de regal, els famós Santa claus que es convertiria en Papa Noel.

Arenys de Mar. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Calella, Fot: Gonçal Vicens Bordes

Poble Nou, Fot: Gonçal Vicens Bordes

Premià de Mar, Fot: Gonçal Vicens Bordes

Santa Susanna. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     De Pineda del Mar conten que, a Malgrat, es va aparèixer Crist a tres misteriosos estudiants que desaparegueren com havien aparegut, allunant-se ca a Can Pradell.

Malgrat. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Hortes de Palafolls. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Conreus a Palafolls. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Palafolls. Fot: Gonçal Vicens Bordes

    De Palafolls podem contar que fa anys es coneixia com Les Ferreríes, per la quantitat de ferrers que allí hi havia. Enfront, es trobava Sant Genís de Palafolls, nom que irremeiablement ens recorda a Ginés, que prové de geni o de “jina” o “djinns”, els sers elementals àrabs, invisibles, que no devem confondre amb els genis occidentals.

Grans centres logístics de Inditec, entre Palafolls i Tordera. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Tordera. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Després entrarem en Tordera i la seva parròquia de Sant Esteve, bon punt per començar els camins cap als poblets abandonats de Montnegre, Valmanya i Hortsavinyà, on trobarem l’ermita de Sant Ponç i, més a dalt, les ruïnes del castell Roca-Rossa, antic monestir templer. 

Aspecte de l'església de Sant Llop d'Hortsavinyà © Alberto González Rovira

      Hortsavinyà es un poble del municipi de Tordera (Maresme), situat a la capçalera de la riera de Pineda, prop del coll de Palomeres, al vessant S del puig d’Hortsavinyà, a l’extrem E. del Montnegre.

Església de l’Arcàngel Sant Miquel de Vallmanya, etimològicament del llatí valle magna, ‘vall gran’, al terme de Tordera, a la comarca del Maresme sobirà.

      Es troba al quilòmetre 5 sortint de Tordera cap a Hortsavinyà pel carrer de Vallmanya o d'Immaculada. És el centre del veïnat de Vallmanya, compost per una església i la casa del sagristà, al voltant de les quals s'hi troba el cementiri.

    De Tordera passarem a Hostalric, a la vora de la riera de Gualba, el Gorg Negre o de la Penya de l’Astor, una llacuna de 100 metres quadrats, on succeí una terrible història. Fa molt de temps, en aquells llocs els comtes catalans eren dos germans bessons, conforme toca a la devoció templera dels bessons del segle XI. Els germans eren Ramón Berenguer II, Cap d’Estopa i Berenguer Ramon II, El Fratricida, fills de Ramón Berenguer I el Vell –compilador del Codis dels Usatges- i de la comtessa Almodia.

    Allà dalt del Gorg Negre, en 1076, el Fratricida apunyalà a Cap d’Estopa i el va llançar al fons de la llacuna per amagar el crim, història que ens recorda la de la Laguna Negra (Soria) i els fills d’Àlvar González. 

    Resulta que no tot sortí be per al criminal, doncs l’astor del comte mort no desistia de volar en cercle sobre el seu cadàver permetent que el trobessin els seus cercadors. Després d'un judici de Déu, el Fratricida va morir a Terra Santa i la corona la va heretar el fill del mort, Ramon Berenguer II el Gran. El seu fill, Ramon Berenguer IV, es va casar amb la filla del rei d'Aragó, Ramir II el Monge, produint-se la unió del regne i comtat de Barcelona, a partir de llavors, en mans catalanes.

     Sortim de Hostalric per la carretera C-35 que va cap a Sant Celoni, i a pocs Kms. hi ha el desviament cap a Gaserans i el Gorg del Perxistor, on van succeïr els fets capitals que hem explicat.

     He pogut llegir al bloc Rutes de Terraxaman que uns situen la mort de “Cap d’Estopes” a Sant Miquel del Fai, a Riells, a prop d’Hostalric, al Vallès Oriental. El monestir es troba situat en els anomenats Cingles de Bertí, en el sistema muntanyós de la serralada Prelitoral Catalana. En aquest espai tenen gran protagonisme les aigües del riu Tenes, afluent del riu Besòs, que han anat modelant les formacions calcàries del contorn pel qual descendeix el riu formant la vall del riu Tenes. Un gran salt d'aigua i diverses coves configuren els elements destacats del lloc.

    Allí al monestir explicaven als visitants que estant de cacera - per cert, de lleons!- els dos germans, se'ls va fer de nit i es van allotjar al monestir de Sant Miquel del Fai. Al matí següent estant Ramon Berenguer II, observant la vall i dels pobles de Bigues i Riells, i com el seu germà, Berenguer Ramon II estava gelós de ell per que era tan guapo amb la seva cabellera rossa, no va poder aguantar la temptació i el va empènyer pel penya-segat, i que així s'havia produït la mort de Cap d'Estopes.

    Cert o no, altres diuen que aquest succés va succeir als boscos de Gualba, d’altres entre Breda i Hostalric; també s’ha insinuat que esdevingué a les proximitats del Gorg Negre, en ple Montseny. Però tothom coincideix en el nom del paratge: “La Perxa d’Astor” o “Gorg del Comte”.

     Sembla que el lloc admès actualment es troba prop de Hostalric, al terme municipal de Gaserans, a la masia coneguda per “Can Perxistó”, que obtingué el nom per estar emplaçada prop del lloc anomenat “Perxa Astor” i del gorg d’en Sau, que el pas del temps ha dessecat.

A Gaserans s’hi troba el famós gorg Negre, sota la masia de la Perxa d’Astor, actualment Can Perxistó, lloc on morí assassinat el comte de Barcelona Ramon Berenguer II, anomenat Cap d’Estopes. Allà s’hi troba un monument commemoratiu del fet, en el qual es pot veure l’arbre genealògic de tota la dinastia catalana d’aquella època.

      Ramon Berenguer II, el “Cap d’Estopes”, i Berenguer Ramon, (el Fratricida), a les acaballes de l’any 1082, el 5 de desembre, estaven celebrant el naixement del fill de “Cap d’Estopes”, i decidiren fer una gran cacera.

     El “Cap d’Estopes” tingué un somni terrible: somnià la seva reial capa d’ermini tacada de sang i com si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el castell, damunt d’aquest i pel costat habitat pel “Cap d’Estopes”, hi havia una forta nuvolada, mentre que el sol més brillant tocava a l’altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany, que mig induí el comte a abandonar la cacera; però, decidit, tirà endavant. Durant tota la marxa, el falcó que portava lligat a la sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent assenyalar-li un perill.

     Son germà bessó, Berenguer Ramon II  -que seria conegut com el Fratricida-, envejós de la felicitat de Ramon i per l’ambició de poder que li rosegava per dins, estava a l’aguait de les anades i vingudes del seu germà.

      El cavaller, ignorant l’assassina mirada que el perseguia, es va anar separant dels seus acompanyants, galopant amb el seu cavall per corriols i turons, sempre amb l’astor fidel que no es movia de la mà del seu amo.

     Sigil·losament, Berenguer Ramon, s’avançà fins a trobar el “Cap d’Estopes”, que no malfià de res. I, a sang freda, l’escometé i el cosí a punyalades; encara que també hi ha llegendes que diuen que en Berenguer Ramon li va donar un cop de venable que li travessà el pit.

     Ramon Berenguer II caigué mort des del cavall. L’astor que duia a la mà volà cap a una perxa immediata. Des d’aleshores, aquest lloc tràgic, que hom troba abans d’arribar a Hostalric, és conegut per “La perxa o Varal de l’Astor”.

     L’assassí, un cop va desfogar la seva ira, va voler amagar el crim. Com que es trobà la complicitat d’algun home dels seu acompanyament, agafaren corrents el cadàver, l’arrossegaren fins a la vora d’un gorg de la Tordera, que encara avui hom coneix pel “Gorg del Comte”, i el tiraren al fons de les aigües.

       Quan arribà després la comitiva d’en Ramon, s’adonaren, esglaiats, de la seva desaparició. El seguici dels dos germans van començar a buscar-lo neguitosament per tot arreu. La recerca era minuciosa, ho registraren tot. I el qui semblava cercar-lo amb més afany, bon dissimulador, era el mateix fratricida, que plorava, sanglotava i es donava cops al pit, talment com si es desesperés.

     Però, com és natural, no van trobar enlloc el “Cap d’Estopes”. Llavors veieren el seu astor parat al cim de la perxa. Van voler agafar-lo, i l’ocell va fugir d’una petita volada. Ho provaren una altra vegada, i l’ocell s’escapà de nou. I així, de volada en volada, va portar tota la colla fins al mateix peu del gorg. En trobar a Ramon en aquell lloc, van creure que s’havia estimbat i que havia mort ofegat.

     Berenguer Ramon, entre mostres d’una aflicció molt ben fingida, va donar ordres perquè el cadàver fos conduït a Girona, on rebria sepultura amb tots els honors que mereixia tant alta personalitat.

Girona. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Catedral de Girona. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Davant la comitiva, durant tot el trajecte, volà l’astor. Tota la ciutat sortí a rebre-la, commoguda i amb llàgrimes als ulls. El Capítol i la Clerecia l’esperaven a la porta de la catedral. Es va fer un silenci impressionant, quan començà la cerimònia litúrgica. I va ser aleshores que el xantre, davant l’admiració de tothom, en lloc d’entonar l’antífona acostumada: “Ajudeu-lo, sants de Déu; sortiu al seu encontre, àngels del senyor…”, entonà aquestes paraules acusadores: “On és el teu germà Abel, digué el Senyor a Caín…”

Sepultura de Ramon Berenguer II comte de Barcelona, a la Catedral de Girona, Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Els canonges prou li digueren que callés, que entonés només l’antífona litúrgica. Però ell repetí, gairebé inconscient, cada vegada amb veu més forta: “On és el teu germà Abel…” Aleshores,  l’astor, que s’havia parat sobre la porta del temple, caigué mort de dolor davant de tots i un xiuxiueig sospitós emplenà la plaça. Tota la gentada quedà convençuda que en Berenguer Ramon era l’assassí del seu germà.

     Per rememorar els fets fatals i la fidelitat de l’astor de “Cap d’Estopes”, es col·locà l’efígie d’un falcó, tallat en fusta, penjat del sostre de la galilea. Més tard, en al transcurs d’unes obres realitzades a la catedral, i enderrocat el que fou el frontispici, es va fer un astor de pedra que es col·locà dins el temple. Es que avui figura a l’ogiva de la porta del vestíbul que precedeix la Sala Capitular i els Claustres.

     No lluny d’allí trobem Sant Celoni, l’antic Sant Martí de Partagàs, possessió templera que fou cedida per aquests cavallers a Barcelona. Sant Emeteri i Sant Celoni, patrons de Calahorra, eren fills del centurió romà Sant Marcel, el qual va tindre deus fills, que emparellats de dos en dos, foren patrons de diferents poblacions, com Sant Fecund i Sant Primitiu, patrons de Sahagún.

Sant Celoni. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Sant Celoni. Fot: Gonçal Vicens Bordes

    Els sants bessons, com Càstor i Pòl·lux, Caín i Abel, Ròmul i Rem..., son genis àrabs que representen el dualisme, com el mite de les columnes d’Hèrcules o el Jano Bifront. Sense excepció, tots son sanadors, com els Sants Mèdics, Cosme i Damià, Abdó i Senet... que curaven als bojos, als histèrics i als creients sense fe.

     Son dualistes les societats que defensen un déu immaterial, sant i bo, versus un déu creador, malvat, creador de la matèria que es un engany. Entre les religions dualistes destaca la dels càtars o bons Homes.

         Possessions templeres eren les terres i esglésies, com la de Sant Sadurní de Collsabadell anomenada la Mare de Déu de la Bona Sort (1135), la qual te una semblança amb el mite de Sant Saturni de Soria i el seu homòleg francès Sant Cernin de Tolosa, amb dos representacions del déu Cronos i les festes Saturnals celebrades en el seu honor, on els mortals buscaven la sort que els déu es tenia reservada. Els templers adoptaren aquestes festes en les seves possessions –com Sant Polo de Soria-  transformant-les en el culte a la sort, a la Bona Sort.

Santuari de la Mare de Déu de la Bona Sort (Sant Sadurní de Collsabadell), Fot: Gonçal Vicens Bordes

      Dosrius i Canyamars també tenen tradició bruixaria. Per aquells indrets habitava el sanador Ramon Polayna que una nit que tornava a casa, ja prou tard, va descobrir que les bruixes estaven preparant una terrible turmenta per assolar el terme. Immediatament es va a posar a tocar, sense parar, les campanes de Sant Iscle, impedint que baixaren els centenars de bruixes i bruixots que s’havien concentrat al Turó d’En Gabarra de Dosrius. Al cap de 15 dies es va trencar la corda de les campanes i les bruixes es van llançar furiosament per tota la zona sota la forma d'una calamarsada que va deixar sense fulles fins i tot les branques dels pins.

Pou de gel de Canyamars, de camí de Dosrius cap a Montnegre i el Corredor. Fot: Gonçal Vicens Bordes

A prop del pou de gel trobem el dolmen de Ca l’Arenes. Fot: Gonçal Vicens Bordes