El Balneari del Molinell
Les termes i cases de bany tenen l'origen en l'Orient Mitjà, fent un ampli ús d'elles els grecs, romans i àrabs. No obstant això, els balnearis sorgeixen a finals del segle XIX i es desenvolupen al començament del segle XX, quan Espanya està patint la crisi del sistema polític de la Restauració. Malgrat els intents de solucionar les pràctiques de corrupció del sistema, dominat pels cacics, tots els intents de regenerar el sistema polític van acabar amb el fracàs.
El Molinell. Fotografia de En la Carretera
En el context internacional veiem l'aparició de solucions autoritàries (feixisme), que a Espanya es tradueixen en el Cop Militar de Primo de Rivera. La Monarquia d'Alfons XIII es veu involucrada en el cop i, com a conseqüència, és castigada a les eleccions de 1931. El 14 d'abril es proclama la II República Espanyola que inicia una gegantina tasca de reformes de l'educació, l'exèrcit, l'agricultura, la separació Església-Estat ... Tot això compta amb la ferma oposició dels militars, l'Església i els grans propietaris que consideren qualsevol canvi com un atemptat als seus interessos.
Políticament, a nivell local, aquests anys estan dominats per una sèrie de cacics que controlen els districtes de Pego i el de Dénia, molt vinculats amb el districte de la Vila-Joiosa. Destacarem a Antonio Torres Orduña i Joan Sala Feliu. El primer veí de Benissa, però amb grans propietats a Pego, del qual va sortir elegit el 1914 com a diputat provincial, guanyant per més de 7.000 vots de diferència respecte al seu contrincant. El segon era un advocat de Pego, que va ser diputat provincial pel districte de Pego en 1877 i diputat a Corts el 1879 i 1884. A aquests cacics els succeirà el fill de la unió de les dues famílies: Joan Torres Salas. Es va incorporar el 1916 al Partit maurista i el 1922 al moviment encapçalat per Niceto Alcalá Zamora, el partit liberal democràtic de la Marina, on també militava el cacic de Xàbia Romualdo Català Gavilà (1).
Amb la dictadura de Primo de Rivera trobem molts cacics de la comarca a les files del partit únic la Unió Patriòtica (UP). El setembre de 1928, Juan Torres Sala es dirigeix a Pascual Mas i li recomana una llista de persones per ocupar l'ajuntament de Xàbia "per ser de prestigi i de garantia" (Arxiu de la Diputació Provincial d'Alacant, Lligall 260). Amb l'arribada dels anys 30 trobem com a protagonista polític del districte de Pego a Juan Torres Sala, que s'havia casat amb Maria Morand Carbonell de Dénia, Marquesa de Valero de Palma
Joan Torres Sala (1892-1974)
Casament en Dènia de Juan Torres Sala y la marquesa Valero de Palma, 1918
És el segle en què la premsa escrita de Pego pren impuls. La relació cronològica de les publicacions pegolines seria la següent: El Teresiano (1891-1898), El Eco de Pego (1891), El Bullentó (1896), La Voz de Pego (1902), Fontilles (1912-1943), La Nueva Marina (1917), La Voz de Pego (1923), Renovación (1931),El Eco de la Marina (1932-1934, 101 números), Bullentó (1942), Pelagus (1970-1981), Quaderns Pego(1976-1986), Butlletí d’Informació Municipal (1984-1989) y, anualment des de 1942, el Llibre de Festes, en honor del Santíssim Ecce-Homo.
El Balneari del Molinell (1893-1961) mai va tenir repercussió internacional, ni tan sols la va tenir dins del país. Va ser un balneari utilitzat per la gent de les comarques i llocs voltants, que assistien diàriament al Molinell per prendre les aigües i banyar-se, tornant després a les seues cases.
Els primers propietaris van ser la família dels Corts, excepte el 1924 que va passar a mans d’un veí de Benifairó anomenat Francisco, del que no sabem més. De José Corts, segurament després de 1925, el balneari va passar a una societat anònima ubicada al primer pis del número 9 del carrer Sant Cristòfol de Valencia, la qual va publicar els estatuts titulats Baños del Molinell. Sociedad Anónima. Estatuts (València: Establecimiento tipográfico Doménech, S.A.) (2)
Fotografía de En la Carretera
L’establiment estava gestionat pel pegolí Carlos Tamarit en condició d’encarregat. Entre els empleats figuraven un nebot seu que s’ocupava de la màquina de vapor que permetia calfar l’aigua i tres nebodes fadrines del mateix, encarregades de netejar i de la cuina.
Localització del Molinell
Sala de recepció i d'entrada al balneari i les escales d'accés al primer pis
Un altra vista del interior del balneari
Balneari Molinell, riu Racóns, a les Quatre Boques. Pasarel·la que portava al mar
La primera dècada de 1930 es va fer càrrec del balneari el veí de Piles Vicente Ciscar, que va executar reformes importants, com arreglar la segona planta on se situaven les habitacions dels banyistes. Desprès dela Guerra Civil
Als anys cinquanta la afluència de gent es va recuperar, sobre tot per els alcoians que buscaven les aigües medicinals i un lloc on estiuejar. Va morir Vicente Ciscar i el balneari va passar a mans del seu fill José Maria Ciscar, que va dur la llum elèctrica, circumstancia que es va aprofitar per a electrificar la resta de les cases del Molinell. En aquella època l’encarregat de fer funcionar la màquina de vapor era el pegolí Fernando Pineda.
Xemeneia del vapor que calfava les aigües
En la dècada dels anys 60 el balneari va ser venut als propietaris de l’hotel Ernesto de Gandia, el qual no va fer millores i es produí un progressiu deteriorament fins a la seua desaparició física. Actualment, els terrenys de l’antic balneari son propietat de l’Ajuntament de Dénia, on va instal·lar la planta potabilitzadora a la riba del riu Racons. El brollador d’aigües minero-medicinals resta soterrat sota el pont que travessa la carretera nacional 332. Com a únic vestigi de l’activitat balneària ha quedat la xemeneia circular que va construir José Maria Ciscar quan va caure la primitiva xemeneia quadrangular que permetia calfar l’aigua.
Balneari del Molinell. Xemeneia i pont de ferro pel tren
Pont de ferro del ferrocarril al Molinell
El tren que feia el trajecte Carcaixent-Dénia, amb parada al mateix balneari, va ser fonamental per a garantir l’arribada regular de malalts, que en molts casos podien seguir el tractament sense haver de pernoctar al Molinell. També deixaven clients els autobusos de la línia Xàbia-València (autobusos de Venturo), Benissa. València (Unió de Benissa), Oliva-Platja de Oliva (el cotxe de Cuot), i per les vesprades, Pego-Molinell (el cotxe de Gadea).
Últim viatge del trenet al seu pas per Oliva, 1974. L'interventor era Armando Lemos. Encara recorda aquell matí del 10 de febrer de 1974, en la qual només tres ciutadans, a més del maquinista i ell mateix, van realitzar l'últim trajecte del tren que partia de Gandia, cap Oliva, el Molinell, el Verger, El Palmar fins a arribar a l'estació de Dénia. El bitllet costava 32 pessetes i només un dels tres viatgers va baixar a Dénia.
El Cotxe de Cuot (Oliva-El Molinell)
Cotxe de Francisco Peretó de Pego a les portes del Balneari
El balneari obria el 20 de juny fins al 20 d’octubre. Les cures duraven nou dies (novenari). La major part dels banyistes eren veïns de la Marina Altala Guerra Civil
Les aigües s’anunciaven com a sulfuroses sulfhídriques, clorurades sòdiques i isotòniques radioactives, i s’indicava que eren bones per tractament de malalties de la pell (èczemes i psoriasis), de l’aparell respiratori (bronquitis i asma), de les malalties de la nutrició (obesitat i diabetis), de les malalties de la matriu (metritis i dismenorrees), de les diàtesis artrítiques (artritisme i reumatisme) i de les diàtesis úriques (herpetisme i àlgies diverses).
Sempreviva borda (Helichrysum stoechas)
Els xiquets del Molinell es dedicaven a vendre als passatgers del tren, quan s’aturava, pomets de sempreviva, una planta amb alts continguts en tanins, sucres i mucílags que li confereixen efectes refrescants. També és útil com a astringent, diürètica i antisèptica. El suc de les fulles s’ha usat per a calmar les irritacions provocades per les picadures dels insectes i, en general, per a calmar les picors (urticària) (3).
Grups d’amics davant la capella del Molinell
NOTES
1. Ver MORENO SÁEZ, F, (1988), Notes sobre el caciquisme a la Marina Alta de 1890 a 1923, en Aguaits núm. 2, Ed. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta ; ZURITA ALDEGUER, R, (1990), Una faceta del caciquisme. El frau electoral en els districtes de Dénia i Pego (1875-1890), en Aguaits núm. 5, Ed. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta ; ZURITA ALDEGUER, R, (1996), Notables políticos y clientes. La política conservadora en Alicante. 1875-1898, Ed. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant.
2. Aquest article surt del que va escriure Josep Bernabeu Mestre, el qual va rebre informació de la família Cardona-Peretó i Tomás Llopis. Veure Josep Bernabeu Mestre. Salut, oci i relaxament al balneari del Molinell (1893-1961). Llibre de Festes, Pego 2008. També Antoni Oltra, Canyot. Els marges de la memòria. Edición Bullent
3. Josep Bernabeu Mestre. Salut, oci i relaxament al balneari del Molinell (1893-1961). Llibre de Festes, Pego 2008.
Comentarios
Publicar un comentario