Passejant pel riu Alberca

Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

     Els darrers temps l'ajuntament de Dènia ha portat a terme la regeneració de la desembocadura del riu Alberca, un tram compres entre el camí de Pego i la carretera de les Marines, recuperant l'antiga senda existent,  la qual transcorria entre aigües afectades per la putrefacció, on és formaven grans quantitas de llim, una molsa que absorbeix l'oxigen de l'aigua per a sobreviure, deixant els peixos sense oxígen.

Desembocadura del riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

     Ara han desaparegut els molestos mosquits, però han fet la seva aparició els simúlids, unes mosques que crien en aigües de muntanya, en rius nets, no en tolles estancades com els mosquits. Les larves s'acoblen a les algues i s'alimenten de la matèria orgànica que porta el riu. Aquest insecte ha pogut fer la seva aparició en la costa i en el proper riu Girona per què en els últims deu anys, amb la millora de la depuració i la creació de noves zones de regadiu, s'han obert  nous hàbitats per aquesta mosca negra.

Camí pel riu Alberca.  Fotografía: Gonçal Vicens

      Aquestes mosques mosseguen enfuridament a les persones, les quals  solen atribuir les "picadures" al mosquit que es coneix comrantella comú. En realitat, el causant son uns diminuts insectes conegut com Simulium intermedium y S. ornatum. La mosca negra són en realitat moltes espècies englobades davall el nom genèric de simúlids. Mesuren entre dos i tres mil·límetres, molt menys que un mosquit, i la seua picadura és, en realitat un mos. La mandíbula de la mosca negra, a més d'esgarrar la pell, allibera un anestèsic, un anticoagulant i un vasodilatador, entre altres substàncies, amb les que aconseguix traure la major quantitat de sang possible i que el picat ho note amb un cert retard. Com a penes es veuen, és molt difícil llevarse-les de damunt. Ataquen a qualsevol hora, pitjor principalment a primeres hores del dia o última hora de la vesprada.

       La mosca negra és molt fàcil de reconéixer per eixa espècie de gepa que té en el segon segment corporal. Habiten els cursos d'aigua ràpids, sempre les trobareu en aigües ben oxigenades.

Canyas al Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

      El llit del riu Alberca te una abondant vegetació, on predominen els canyars (Arundo donax L.), les llepasses (Xanthiumitalicum Moretti) i les bledes (Beta vulgaris L.)

Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

En primer terme observem massissos de cerreig (Setaria verticillata L.) o aferradissos



Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

      Al mig dels canyars creixen l’arengada de porc (Rumex crispus L.), anomenada per alguns Llengua de bou y la Mata jaia oNiella de rec (Epilobium hirsutum L.) Els treballs de regeneració del riu Alberca han acabat amb una espècie protegida de narcisos que tenia aquí el 75% de la seva població mundial. Es tracta del Narcissus perezlarea, un híbrid del Narcissusserotinus i el cavanillessii.

Narcissus perezlarae Font Quer (Foto: José Quiles)

Val.: narcís de Pérez Lara

     El «narcís de Pérez Lara» és una planta perenne bulbosa de la que es van localitzar 3.700 exemplars en la Partida de Planises(Gata de Gorgos), la desembocadura de L’Alberca en l'Almadrava (Dénia), Onda i la marjal de Pego-Oliva que, actualment, concentra el 80% d'individus. Aquesta planta està en perill, com el llirí marí (Pancratium maritimum L.) que sobreviu alsmontanyars de la platja d’Aigües Mortes.

Cavallet del dimoni Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

    Entre els joncs del riu abonden els cavallets del dimoni, com aquesta femella (Ischnura elegans), les tortores i els coloms que viuen en llibertat. L’ocell rei del paratge es la merla o esmerla (Turdus merula).

Colom Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

Esmerla Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

Papallona Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

      Polyommatus (Cyaniris) semiargus (Rottemburg, 1775) Petita i bonica, aquesta papallona licènida s’alimenta del’olivarda (Inula viscosa), encara que aquí la he fotografiada damunt d’una flor de  trèvol pudent (Psoralea bituminosa).

Papallona Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

     Un exemplar de Blanqueta de la col (Pieris brassicae) fotografiada damunt d’un cerreig. Constitueix una plaga per als conreus com els napicols, naps, cols... ja que posa els ous baix les seves fulles i les erugues es mengen les plantes.

Gafarró Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

Gafarró (Serinus serinus) un ocell de l'ordre dels passeriformes que és un resident comú arreu de les nostres terres, excepte Menorca. S'alimenta de llavors i erugues com la de les papallones que hem vist a dalt.

Escarabat Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

     L’escarabat Chrysolina bankii s'alimenta de plantes de la família de les labiades amb fulls amples i tendres, en particular delmalrubí (Marrubium vulgare). Els crisomèlids constituïxen una família molt extensa de coleòpters, la majoria d'ells xicotets,arredonits i amb colors vius metal·litzats, molt atractius. Aquest ejemplar està fotografiat damunt  de les flors en espiga del Cinc-venes, Herba de cinc costures, Herba de cinc nirvis o Plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata).

Scolia flavifrons. Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

      Un ejemplar de Scolia flavifrons, el major himenòpter d'Europa, escapatn d’un Allium ampeloprasum L., conegut com All porro o all de serp. El Galet, abella de Sant Pere o Vespa Xana, té un vol ràpid, directe i sorollós i les larves parasiten els escarabats rinoceronts. Els adults s'alimenten de pol·len i no ataquen, si bé poden usar les seues fortes mandíbules per a defendre's, així com el seu agulló si se senten atrapades. No forma colònies ni eixams.

Una vespa Xana damunt d’una flor de carxofera (Cynara scolymus L.) conreada pels bancals del costat del riu. Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

Una granota comuna (Granota perezi) amb extranyes ratlles, al llit del riu Alberca.  Fotografía: Gonçal Vicens

Escarabat Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

     Leptura rubra es un escarabat molt abundant pel riu Alberca. El català es un idioma molt parc en paraules per designar aquestos insectes, i de fet no hi te nom. Les larves s’alimenten de fusta morta de les coníferes, en particular dels pins.

Fotografíes: Gonçal Vicens

A la dreta una petita planta coneguda com Sabonera, anagall, morró o moragues (Anagallis arvensis L.) que viu a l’ombra dels vegetals de mes tamany i una branca de Conillets o (Antirrhinum barrelieri) que s’utilitza per alleujar el mal dels queixals.

Acant a la vorera del Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

     Acant o Carnera (Acanthus mollis) és una planta forana instal·lada al riu Alberca i al riu Girona. Els fulls d'acant van servir d'inspiració per a l'ornamentació dels capitells d'estil Corinti. S’utilitza el seu suc fresc per a obrir la gana. La cocció de les fulles s’utilitza per a lavatives emol·lients. Infusió de fulls i flors per a obrir la gana, descarregar el fetge i regularitzar la digestió. Maceració en aigua freda i després picada per a aplicar directament sobre ferides inflamades com a calmant i cicatritzant.

També la canyota o panissola (Sorghum halepense) te arrels que serveixen per calmar el mal de queixals.

Fotografíes: Gonçal Vicens

      Centaura groga, clara o clora (Blackstonia grandiflora) planta utilitzada en afeccions menstruals, durant el climateri i com a remei emmenagog. A la dreta flor de camarroja (Cichorium intybus L.), una planta que s’usa com a succedani del café al torrar les seues arrels (xicòria), també en ensalada o bullida com a verdura.

Fotografía: Gonçal Vicens

     Les campanetes o corfrejola blanca (Calystegia sepium) éss una enfiladissa tòxica, rica en tanins i resines purgants. S’utilitza per al dolor de ventre i flatulències i, com ús extern, per cicatritzar ferides. Peró, s’ha de tindre molta precaució amb l'ús d'esta planta. Només ha de realitzar-se baix prescripció i control mèdic.

Fenoll marí a la desembocadura del Riu Alberca. Fotografía: Gonçal Vicens

      Crithmum maritimum L. o fenoll marí és una planta antiescorbútica, que els navegants d'altres temps portaven en les seves llargues travessies, posades els seus fulls en adob amb sal i vinagre. La primera vegada que ho vaig menjar d’aquesta manera va ser a un petit restaurant de la Granadella (Xàbia o Benitaxell?). Ens el van servir acompanyant a un pagell acabat de peixcar i torrat a la planxa. Empleades així obrin la gana i faciliten la digestió; i serveixen també com a diürètiques. També eren consumides pels mariners quan arribaven a terra malalts d'escorbut després de llargs viatges. Se li associen així doncs, a més de propietats antiescorbútiques, depuratives (acció sobre el fetge), digestives, diürètiques, les estimulants, perquè pareix que actua sobre les glàndules endocrinals i sobre el tiroide.

      Segons la enciclopèdia Wikipedia i el Dioscorides en el llibre II: " El crithmo, o, segons li criden alguns, crithamo, és una matabajuela, per totes les bandes molt poblada de fulls, i quasi de l'altura d'un colze. Naix comunament en llocs marítims i pedregosos. Té els fulls molt grosses i blanquinoses, com les de les verdolagues, emperò més grosses i algun tant més llargues, les quals són salades al gust. Produïx les flors blanques, i el fructo com aquell del romer, tendre, olorós i redó, el qual es dilata en assecant-se i té dins de si la llavor, a manera de gra de blat. Les seues arrels són tres o quatre, de suau i jocunda olor, cada una d'elles del greix d'un dit. Les arrels, la llavor i els fulls, cuites amb vi i begudes, són útils a la retenció de l'orina i a la icterícia, i provoquen el menstru. Menja's crua i olla elcrithmo i conserva's també en salmorra."

     Els seus fulls tendres són consumides en ensalades o en conserva, al llarg de tot el Mediterrani. En la costa catalana, quan es posen olives en adob, a més del timó, la sajolida, l'orenga, etc., se sol afegir uns fulls de fenoll marí. Amb major freqüència encara es posa en les anxoves en salmorra, quan es prepara a l'ús casolà; llavors, la salmorra es cobreix amb uns fulls d'esta planta, que els infereix la seua olor particular.

     El seu oli essencial és utilitzat en alguns perfums.

     Però, no totes les plantes son tan espectaculars. Així, a les vores del riu Alberca trobem la Pastanaga borda, fonollassa o pastanaga marina (Daucus carota). Es una planta verinosa, encara que s’utilitza l’arrel com a purgant, emètica, antireumàtica. La corfa de l'arrel macerada en oli s'usa per a combatre el reumatisme. Nosaltres aconsellem no utilitzar-la, per que resulta difícil fer les mesures apropiades i es pot confondre amb la cicuta (Conium maculatum), molt abundant en les nostres terres.

      Semblant a aquesta umbeliafera trobem els Catxurros o jolivert bord, omnipresents per totes les vores dels camins, amb el nom científic de Torilis Arvensis. No tenen propietats medicinals conegudes, però, les fulles tendres s’utilitzen bullides com a verdures per a consum humà.

     Per a acabar el viatge, parlarem de l'albarzer, un arbust omniprescente en la Marina Alta, des de la costa fins a les muntanyes del'interior. Quan érem xiquets menjàvem els brots tendres, prèviament pelats i desposseïts dels seus rostes, els quals eren molt rics en tanins. També són saborosos el seu fruits que es coneixen com a móres. Té propietats medicinals com a astringent, odontàlgic,diürètic, antidiabètic i hemostàtic. Els fruits contenen un elevat percentatge d'aigua, al voltant del 80 per cent i la resta posseïxsucres, vitamines, sals de calci i àcids orgànics. S'usen com a aromatitzants en la preparació de xarops, i també té efectes laxants.

 Rubus ulmifolius Schott. Esbarcer. Fotografía: Gonçal Vicens

Fruits de  Rubus ulmifolius Schott. Esbarcer. Fotografía: Gonçal Vicens