Trets generals de la deessa
Deessa dels cereals
Venerada com
la Terra, la Deessa sol descriure's com a supervisora de la productivitat de
les collites sembrades en el seu si. Hem estudiat com les diferents parts del
seu cos en forma humana es transformen en importants plantes autòctones, una
mostra de les quals podrien ser els trets serpentiformes que acompanyen als
ídols o als idolatrants del Plà de Petracos (Castell de Castells, País
Valencià).
Abric V de Petracos. Al voltant dels orants amb els
braços aixecats, apareixen unes representacions de cereals
L'origen
javanès de l'arròs.
Devi o Dewi Sri, la deessa de l'arròs
madur, segons un mite Javanès va sortir d'una joia que havia pujat a la
superfície de la terra la terrible serp dels inferns Antaboga. Devi va morir quan es
va negar a casar-se amb el déu del cel Batara Guru, aleshores, del seu cap va sorgir
el cocoter, la seva vulva va parir les collites d'arròs, els seus dits van
donar plàtans i les seves dents es van convertir en blat.
Dewi Sri, acrílic en paper. Batuan, Bali
El
blat de moro en els indis “pueblo”.
Un mite d'aquesta tribu compta
que els humans van suplicar al Sol que els enviés més aliments. Com a resposta
a les seves oracions, es van presentar sis donzelles del blat de moro.
Cadascuna era d'un color i representava altres tantes varietats de blat de
moro. Les collites van prosperar fins que els indígenes es van tornar
malbaratadors i van prendre excessivament a la lleugera a les deesses i els
seus dons. Les donzelles es van allunyar d’aquest mon i els cultius es van
marcir i assecar. Finalment les van convèncer que tornessin, però, per fer
entendre a la població que no havien de donar per descomptat el regal del que
antany havien abusat, les donzelles es van negar a romandre tot l'any a la
Terra, tornant cada mig any.
Pedro Alcántara Herrán. Las Mujeres del Maíz. Industrias
Del Maíz S.A. Corn Products Andina,
Les dones tenen un paper
fonamental en moltes cerimònies sagrades del blat de moro i la creació d'aquest
cereal sol atribuir a una figura femenina. Segons els cherokís, la primera dona, Selu
(«Blat de moro»), va donar a llum a la primera planta després de fer rotar el
ventre. Selu, que també va crear les
primeres mongetes tendres a partir dels seus pits, és honrada en la cerimònia
del blat de moro verd, en què la representen joves que porten cistelles amb les
primeres plantes collides de l'any.
Selu, la Mare del blat de moro Cheroki. Estàtua de bronze
de la reserva Cheroki a prop del Harrah's
Casino. North Carolina, United States
Ja hem dit que els zuñís
i altres indis pobles del sud-oest atribueixen l'aparició del blat de moro a
éssers anomenats les Sis Donzelles del Blat de moro. Durant les
celebracions d'any nou dels hopis, que tenen lloc en l'època del solstici
d'hivern, dues germanes kachines (esperits) anomenades Noia
del Blat de moro Blau i Noia del Blat de moro Groc
participen en rituals que commemoren el retorn del sol.
Segons els mandanes, l'ésser anomenat Túnica
de Bona Pell va organitzar la Societat de les Oques, grup de dones que
s'ocupava de diversos aspectes de la plantació, la cura i la collita del blat
de moro, així com de diversos rituals vinculats amb el ritu d'aquest gra. De
mitjana, les oques rondaven els trenta anys, però podien integrar-se a la
societat a edat molt més primerenca. Escalaven gradualment de categoria i la
persona anomenada sacerdot del blat de
moro supervisava les seves activitats.
La Societat de les Oques
organitzava danses durant la temporada del cultiu del blat de moro, els balls
de primavera i estiu es relacionaven amb la migració d'aquestes aus, que
simbolitzaven el cereal ja què consideraven missatgers de la Dona que Mai
Mor, responsable del seu creixement.
Des de la perspectiva
mitològica, la sembra, el creixement i la collita dels cereals serveix de
metàfora del cicle vital humà: des de la recepció i la fertilització de la
llavor, passant per la sortida de l'úter (o la terra), fins a la mort i
l'enterrament.
En moltes mitologies el pas per l'infern és
necessari per al renaixement, com succeeix en el relat de Deméter
i Perséfone, el rapte per Hades és commemorat a Atenes amb el
festival de les Tesmofories,
festivitat exclusivament femenina en què llançaven garrins sacrificatoris a un
abisme ple de serps.
El
mite de Persèfone.
Quan Hades
va segrestar a Persèfone,
Prosèrpina o Core, la filla de Demèter, i la va portar als
inferns, la terra es va tornar estèril. Encara que Hades va accedir a
alliberar-la, durant la seva estada en el món dels morts Persèfone va menjar
grans de magrana (a més de símbol de la vagina, se suposa que és un dels
aliments que mengen els morts), el que la va obligar a tornar part el any al
regne dels difunts.
Prosèrpina. Dante Gabriel Rossetti (1828-1882) Óli sobre
tela, Tate Gallery, Londres
Rituals cerealistes de la
deessa
L'any 98 d. C. l'historiador Tàcit ens parla d'una Deessa mare de la
terra celtogermánica anomenada Nerthus (substituïda més tard por Freyja), a la qual representaven
mitjançant una tosca icona: muntada en un carro tirat per vaques i travessava
els camps de conreu. Un cop complert el recorregut, el sacerdot a càrrec del
ritual la tornava al seu bosquet sagrat d'una illa, on la llançaven al llac al costat
del carro. Aquesta festa tenia lloc a finals de l'hivern (o començaments de la
primavera), com les celebracions de gairebé totes les deesses de la vegetació.
A Àsia Menor, els devots de Cibeles la passejaven en un carro perquè
beneís els camps. Després desfilaven fins a un riu en què la banyaven
ritualment per tal de representar la purificació i el reg dels camps, que
quedaven punt per a la sembra.
"Nerthus" (1905) por Emil Doepler. Font: Wikipedia
Nerthus, escultura en fusta (160 x 32 x 24) de William
Hanson
Un plat famós que mostra la deessa frígia Cibeles en el
seu carro tirat per lleons, el déu grec del sol Hèlios, i un altar de foc
iranià.
La hipòtesi de Gaia
Va ser plantejada el 1969 pel científic
britànic James
Lovelock, que postulava que la terra és un organisme viu i complex,
que es regula a si mateix. El medi ambient no només afecta els habitants, sinó
que és influït per aquests. Els éssers vius són els òrgans dels sentits de Gea (Gaia)
que estan encarregats de detectar els canvis ambientals i de col·laborar en les
adaptacions de la terra als nous canvis -com per exemple, un augment de la
temperatura- amb la creació de nous equilibris. Aquestes adaptacions poden
representar extincions massives d'éssers vius. Es creu que la humanitat ha
exercit un fort efecte desestabilitzador en el medi ambient, de manera que Gea
podria donar el salt a un nou estat d'equilibri que suposaria l'extermini de
gairebé totes les espècies existents, inclosa la humana.
Gea en un relleu roma del segle I a.C.
Una ciència mecanicista.
Naturalesa i cultura.
Francis
Bacon, filòsof del segle
XVI, va manifestar l'opinió imperant que sobre la naturalesa tenien en la seva
època: "fiquem la naturalesa en el poltre i la torturarem fins arrencar els
seus secrets". Per a l'home el món natural és una cosa aliena i al marge
dels humans. Durant els tres segles següents, aquesta perspectiva va crear un
marc teòric en la investigació científica mecanicista, segons el qual l'univers
només és una màquina que funciona d'acord amb les lleis que havien descobert
Bacon, Galileu o Newton.
Art Aborigen - Pintures en la roca -Territori del Norte- Austràlia
- Nourlangie Rock -Aboriginal Art -Kakadu National Park- Australia
Les pintures dels aborígens australians
mostren a Namondjok,
un avantpassat de la creació, amb la seva dona Barrginj abaix. A la dreta, amb
cara d’enfadat, l'home del llampec Namarrgon, i sota, un grup d'homes i dones amb
tocats cerimonials. Aquestes pintures van ser repintades entre 1962 i 1964, per
els Anbangbang a Rock Nourlangie.
Actualment, per a un grup creixent de
filòsofs, la idea que hi ha una dualitat irreconciliable entre natura i
humanitat és típicament patriarcal, pròpia d'una societat masclista i
consideren que es deu, en part, a la incapacitat masculina per reproduir-se a
partir del seu propi cos, mancança que intenten corregir els homes mitjançant
complexos models culturals que els involucrin en l'acte de la creació.
Té enveja de la dona l'home per no poder parir?
La concepció d'un univers mecànic dóna
peu a la possibilitat d'un creador, un fabricant o inventor de màquines, més
que a la d'una creadora que produeix vida orgànicament a partir del seu propi
ésser. La tendència a considerar com oposats binaris a la natura i cultura
perdura en l'obra d'importants pensadors del segle XX com l'antropòleg Claude
Lévi-Strauss, que considerava com cultures inestables a les que
tenien un caràcter femení, imprevisible i desenfrenat. Per contra, les
societats amb una cultura sòlida i estable eren masculines i contingudes.
Deessa de la pluja. Sequera i
abundància.
Encara que en la mitologia mundial
existeixen innombrables deesses de l'aigua, són comptades les que controlen les
pluges. Aquesta discrepància es basa en el patró simbòlic compartit per la
humanitat, segons el qual la Terra és la mare que ha de ser fecundada per la
pluja que, en conseqüència, és d'origen necessàriament masculí. Així, per
exemple, tot i que la religió dels asteques va comptar amb diversos déus
vinculats amb l'aigua, va ser el déu Tláloc l'encarregat de la pluja, així com del
gebre, la sequera i els llamps. El mateix succeeix amb els deus germànics i els
semites, amb els seus martells i els llamps, deus de les tempestes i de les aigües.
Tláloc en el Còdex Magliabechi
Chaak, déu maia de la pluja -a la dreta-, sembra llavors
amb una coa. En l'escena es va emfatitzar la pluja mitjançant línies blaves
verticals. Còdex Madrid, pàg. 10a. Reprografies: Marc Antoni Pacheco / Raíces. Mayaland
El viatge al món dels morts
Quan els humans van començar a
practicar l'agricultura i la ramaderia van haver de modificar els seus sistemes
de creences per adaptar-los als nous coneixements adquirits sobre els cultius i
les estacions, el cicle anual de la sembra i la collita es va deïficar en
rituals i mites de la Deessa , doncs veien una analogia entre el cos
reproductor de la dona i el de la Terra. El món dels morts va passar a ser,
simultàniament, lloc d'enterrament i origen de la nova vida.
Cartell
làmina mural Nº 29 de Enseñanza del Catecismo. Catquesi Escola IL. De Joan
Llimona i Jose Vilamala
La Resurrecció de la Carn, por Luca Signorelli.
El mite grec de Deméter i la seva filla Core
(Persèfone, Prosèrpina) és el viatge més conegut d'una deessa als inferns a la
recerca de la seva filla, que personifica als cereals. Quan estudiàvem a la
deessa al Neolític vam veure representacions amb dos caps que simbolitzaven el
principi de la unitat (deessa de la vida i la mort), com les deesses bicèfales
de la cultura Vinca (500-4800 aC) o la deessa dual de Çatal Hüyük (4500 aC).
Aquest símbol també es representa amb la imatge de dues deesses juntes -mare i
filla- la que va donar la vida i la que porta al seu interior la vida que ha
d'arribar. El mateix sentit té la lluna plena i la creixent, història que es
relata en el mite grec de Deméter i Perséfone. Són manifestacions de la mateixa
font vital que recorre tots els éssers vius, al·ludeixen a dues facetes de la
mateixa essència: la maduresa i la joventut.
Alessandro Varotari - El rapte de Prosèrpina
Poema
homèric sobre Demèter.
La deessa jove -Persèfone-
va ser raptada per Hades, senyor del món dels morts. Demèter va
lamentar la pèrdua de la seva filla, la va buscar per tot arreu i per fi va
arribar a Eleusis, on ofrenà al rei Triptólem
el do de l'agricultura. A mesura que la recerca prosseguia, la terra es va
assecar i marcir a causa dels afligits laments de Demèter, fins que amb prou
feines van quedar aliments per als humans o com ofrenes per als déus. Zeus, rei
de les divinitats olímpiques, es va inquietar i va accedir que Persèfone passés
les dues terceres parts de l'any a la terra, tot i que l'altre terç estava
obligada a romandre a l'infern amb Hades, el seu marit. El retorn de Persèfone
al món dels vius -celebrat als Tesmofories- simbolitza l'arribada de la
primavera (per tant, com les Floralies romanes) i el seu descens als
inferns marcava el començament de l'hivern.
Aquest mite es repeteix en altres parts
i, en totes, el cicle estacional comença quan una deessa mare perd el seu fill.
La escandinava Freyja,
la sumèria Inanna,
la grega Afrodita...
Hi ha moltes variacions regionals i històriques. La egípcia Isis
perd el seu marit Osiris, però es
converteix simbòlicament en la seva mare quan recupera el seu cos desmembrat i
el dota de vida, moment en què concep al seu altre fill Horus. Encara que no "baixa" als inferns, els seus
recorreguts per pantans i erms presenten el mateix caràcter mític: el viatge
extàtic que realitzaven els xamans prehistòrics al més enllà.
Més endavant, les deesses no només
perden una filla, sinó un fill, com li passa a Freyja amb Baldur (Balder), Afrodita
amb Adonis...
que acaben en el món dels difunts a causa d'una mort violenta. Després passa un
període de dol que es caracteritza per la devastació de la terra, fins que la
deessa negocia el retorn del fill durant certa època de l'any.
La mort de Baldur. Una il·lustració de la Höðr el Cec
matant a Balder, a partir d'un manuscrit islandès del segle XVIII. Processament d'imatges (retallar, rotar,
colors nivells) per Skadinaujo. Autor Jakob Sigurðsson. Versió
digitalitzada disponible en
Aquest ritual de donar vida, de
despertar, de portar a la llum el que és mort, adormit, immers en la foscor, el
veiem reflectit en els mites d'Inanna i Dumuzi en la civilització sumèria, en els de Isthar
i Tamuz
en Babilònia, d'Isis
i Osiris
a Egipte, d'Afrodita
i Adonis
a Grècia, de Cibeles
i Atis
a Anatòlia, la Virgen
y Jesús...
En tots ells hi ha un element comú: el déu, després de morir, descendeix als
inferns, i la deessa sempre ho està buscant, trobant finalment i despertant del
seu somni. Ell surt renovat d'aquest procés, en el qual ha hagut de morir per
ser després ressuscitat. En un pla psicològic podem interpretar aquest descens
als inferns com una cosa necessària per alliberar dels nostres aspectes
reprimits, el que els junguians criden l'Ombra. Per això, l'home ha de baixar
al regne de l'inconscient i descobrir la seva naturalesa veritable, per tornar
a la Mare i renéixer renovant la força vital que encarna. En aquest aspecte, la
deessa Inanna
no només va baixar al món dels morts per rescatar el seu fill, sinó
per experimentar la seva pròpia mort i regeneració, tal com feien els xamans en
els seus viatges extàtics.
Inanna i Dumuzi
"Venus y Adonis", de Jacob Adriaensz Backer.
Esta pintura data aproximadamente del año 1650.
Venus and Adonis de Christiaen Van Couwenbergh (1645) Galerie
d'Arenberg, Brussels
Venus y Adonis. De Hendrick Goltzius. Goltzius, Hendrick.
© Alte Pinakothek, Munich.
El
descens d'Inanna als inferns.
Aquest poema narra el viatge que va emprendre la deessa Inanna
cap al regne de la seva germana Ereskigal, havent de travessar set portals i,
a cada un, es va treure una peça, fins quedar-se sense vestits i va haver de
treure’s la carn, és a dir, va iniciar la seva desmaterialització, la seva mort
aparent o espiritualització. Quan va arribar als inferns, Ereskigal li va
dirigir la mirada de la mort i va penjar el seu cadàver d'un ganxo. Inanna
només podia abandonar el món dels morts si deixava un substitut al seu lloc, de
manera que va enviar al seu fill-amant Dumuzi.
Descens d’Ishtar o Inanna al infern, Pintura de E.
Wallcousins (1883–1976)
Ereskigal
també s'identifica amb la deessa Ninlil de Nippur, reiteradament violada per
Enki, avi de Inanna. Els déus enfurits la van desterrar al món dels morts i
Ninlil el va seguir perquè sabia que estava embarassada i no volia estar sola.
Però Enki va aconseguir escapar i Ninlil va quedar retinguda pel "gran a
sota" com a premi.
Afrodita també va oferir voluntàriament al seu
cònjuge Adonis,
per garantir la fertilitat de la terra. El descens d'Inanna també simbolitza les
fases de la lluna: el seu cadàver penja tres dies del ganxo de Erskigal,
període durant el qual no és visible, tema que es repeteix en la resurrecció de
Jesucrist
el tercer dia. També el déu hindú Krisna va estar mort tres dies i va
ressuscitar. Osiris
també va ressuscitar. Mitra igualment, Dionisos i Adonis (que ressuscitava a la
primavera) eren també redemptors de la humanitat ... alguns d'ells van néixer
també d'una "verge". A Egipte, hi havia una cerimònia d'iniciació on
es lligava un home a una creu, i romania allà sense queviures durant tres dies.
Després es proclamava que havia nascut de nou.
“Et resurrexit tertia die, secundum Scripturas".
Piero della Francesca, Risurrezione, 1450-1463,
Sansepolcro, Museo Civico.
En aquests mites agrícoles el fill
representa la llavor enterrada fins que reapareix amb la forma de brot. Les
plantes maduren fins a ser collides i el cicle sencer torna a representar.
D'aquesta manera, el principi agrícola bàsic esdevé al·legoria de la vida
humana i les persones que ho saben se senten en poder del misteri de la vida.
Els homes desitgen participar en aquest drama celestial de les estacions i
s'inventen rituals que simbolitzen el procés de fertilització. Els anomenats Misteris
d'Eleusis, consagrats a Demèter al començament de la primavera ia la
tardor, incloïen rituals secrets destinats als iniciats, durant els quals la
persona "moria" en relació a la seva vida passada i la seva ànima
viatjava als orígens (el paradís ) abans de renéixer, és a dir, de tornar al
cos del extasiat, perquè en realitat el que es produïa era un viatge extàtic al
més enllà, induït pel consum d'una aigua impregnada amb el sègol banyut, un
fong al qual els anglesos i francesos anomenen ergot. El misteri que
descobrien en el més enllà era la revelació que, en lloc d'acabar, la vida es
transforma sense parar. El blat era l'emblema d'aquests misteris i el símbol de
la vida eterna.
La idea que la vida reneix dels morts
es reflecteix en la forma d'algunes tombes neolítiques, les quals tenen una
obertura estreta semblant a una vagina, de manera que la tomba es converteix en
un úter.
Monticle
sepulcral gal·lès de Bryn Celli Dhu
Comentarios
Publicar un comentario