Carnestoltes V
2. Dances morris
A Anglaterra es fan unes danses conegudes amb el nom de Morris, Morisques o Morrisk que tenen la finalitat d’assegurar bones collites despertant al déu de la fertilitat, obligant-lo a moure’s pegant bastonades a terra. Els ballarins adornen els barrets amb flors i porten campanes als turmells per fer fugir als mals esperits. Aquestes activitats es fan a maig i a Nadal. Aquestes danses son conegudes a España e Itàlia com morisques, igual que en Amèrica Llatina, també conegudes com Santiagos, en Àustria com Perchten... En elles els ballarins sempre actuen amb la cara mascarada (no te res a veure que vulguin simular ser àrabs o moros), tal vegada per assegurar l’anonimat del dansaire, ja que pertanyia a una colla d’iniciats, i es mouen en cercle, com les aspes d’un molí, el qual ens recorda a les danses celtes.
Dansa Morris (Foto Wikipedia)
3. Danses per comunicar-se amb els morts
En el poble romanes de Nerej, al comtat de Vrancea, es fa una dansa al voltant d’una fogata en la que els ballarins convoquen als morts, disfressats de màscares anomenades “unchiasi” (oncles). Altres ballarins es disfressen de dones, d’óssos o de dimonis. Danses semblants s’han trobat pintades a les parets de tombes etrusques on es veu un mort rodejat de dones ballant, agafades de la mà i movent-se cap a l’esquerre.
Es suposa que d’aquestos balls va nàixer la tarantella (que molts diuen que els ballarins es mouen com si els hagués picat una taràntula), que segons les supersticions populars atribueixen a les bruixes.
Les danses que es fan en cercle, agafats de les mans, tenien com objectiu comunicar-se amb els morts
No és aquest el sentit de les danses macabres de l’edat mitjana, doncs en elles es reflexa el catolicisme i la seva horrorosa contemplació de la corrupció de la bellesa humana i la lletjor de la mort. Els cristians representen a la mort en tot el seu horror, complaent-se en la representació dels cadàvers en descomposició, descrivint el lloc on viuen els morts com un lloc immunda ple d’humitats i cucs, un infern d’horror. En canvi, els adoradors de la Deessa Mare creien que de la mort sortia la vida, que la mort humana era la tornada al úter de la Mare Terra, on es tornarien a reencarnar en altres vides, com ho fan els cereals. El cristianisme predica la resurrecció en cos i ànima, però ha convertit el mon dels morts en un lloc terrorífic d’on surten tots els mals. Tot el contrari de les creences xamàniques que deien que al final d’un túnel fosc estava una llum blanca, un paradís on no faltava de rés i era el lloc on vivien feliçment els nostres avantpassats, era el lloc on tot el mon volia anar per demanar ajuda i menjar al seus éssers estimats.
d). Altres ritus associats al benestar material de la comunitat.
1. Encantadors de Moldàvia
La cerimònia comença amb el balbuceig dels encantadors, que torcen el cap, obrin desmesuradament els ulls i la boca, gesticulen, alhora que els tremola tot el cos. A continuació, cauen a terra amb les mans i els peus com desconjuntats i romanen immòbils, com a morts, durant una hora o més. Quan tornen en sí, l’espectacle és horrorós: els seus membres es retorcen i expliquen els seus somnis com si foren oracles.
“Tornats en si, mostren als que els contemplen un espectacle horrible, perquè s'adrecen a poc a poc, amb tots els seus membres tremolosos; després, com si estigueren posseïts per fúries infernals, es contornegen de tal manera que podria creure's que ni un sol osset els queda articulat. Finalment, com si despertaren, compten els seus somnis com a oracles. Quan algú cau malalt o perd un objecte, fa cridar als incantatores. Si algú entropessa amb l'oposició d'un amic o un conegut, d'ordinari ben disposat, s'esforça per reduir-la per mitjà de sortilegis. També es creu que els sortilegis són el millor mig per a venjar-se d'un enemic. Necessitaríem tot un volum per a descriure les pràctiques d'estos encantadors i llançadors de la sort, endevins i prestidigitadors”. (V.A. Urechia. op. cit., p. 328)
2. Les kralijce serbocroats
En Duboka (Sèrbia) els èxtasis eren públics durant el Pentecostes, quan un grup de dones, rodejades d’hòmens, queien en èxtasi i ballaven una dansa frenètica a la plaça del poble; el seu cap, armat amb un ganivet, el mànec del qual estava adornat amb plantes medicinals, tirava a la cara de les dones aigua mesclada amb sucs de plantes triturades. Les dones evocaven les persones que havien mort feia poc, mostrant regals a elles destinats i fent sonar la seva música favorita. El grup de dones estava encapçalament per tres reines conegudes com les kralijce. A Moldàvia apareixen grups de jóvens barons disfressats de dones, els caluczenii. Les kralijce serbocroats són dones, en grup parell, vestides d’hòmens que apareixen en Pentecostes.
Calusari del comtat de Mures, Romania
Dimitrie Cantemir, princep de Moldavia (1693-1711), notable historiador, va escriure en la seva obra Descriptio Moldaviae, sobre uns grups anomenats caluczeni o calusari que es reunien en grups de set, nou u onze individus vestits de dones i imitaven la veu de elles. Botaven com si estiguesin volant, amb les seves espases a la mà, per a curar als malalts. Els membres estaven vinculats pel tabú de mantenir contacte sexual amb les dones, inclosos els casats, durant les seves actuacions. El ritus comença dibuixant un cercle a terra al qual només pot entrar el malalt que es suposa posseït per alguna nimfa o esperit del bosc o de l’aigua, cosa que sol ocasionar deliri o paràlisis. Desprès del ball es trenca un got al costat del malalt, fora del cercle, el que suposa la mort dels mals esperits.
Dimitrie Cantemir, pincep de Moldavia (1693-1711), notable historiador, va escriure en la seva obra Descriptio Moldaviae, sobre uns grups anomenatscaluczeni o calusari
3. Els punchiadurs grisons.
En el segle XVI, en les valls alpines grisones l’erudit suís Gilg Tschulli va publicar a Basilea (1538) una descripció d’una cerimònia practicada en les localitats d’Ilanz i Lugnitz, en la que grups d’hòmens disfressats coneguts com els stopfer (punxants), armats de grossos bastons, rondaven d’un poble a l’altre pegant bots enormes i envestint violentament a la gent. Els punchiadurs (en llengua romànica) tenien com a objectiu procurar una collita de blat més abundant. El seu ball era similar al “balls de palets” catalans i valencians, o als del Morris anglesos.
4. Les mesultane de Geòrgia.
Una analogia específica amb els ritus de fertilitat practicats pels “punchiadurs” ho trobem enles batalles per la fertilitat celebrades en èxtasi pels benandanti del Friul (vessant oposat dels Alps), els kresniki balcànics, els táltos hongaresos, els licàntrops bàltics i els burkudzäutä del Caucas iranià.
Al nord d’Itàlia, en la província alpina de Friuli, frontera amb Àustria existia un grup d’homes venerats perquè protegien les collites del mal. S’anomenaven benandanti i es donaven a conèixer al moment de nàixer, doncs solien fer-ho amb la camisa embolcallada al cos, es a dir, amb la membrana amniótica. Aquesta gent entrava en èxtasi i afirmaven que el seu esperit abandonava el cos per lluitar contra les bruixes, protegint el vi dels cellers i salvant les collites de les turmentes, matant a les bruixes que xuclaven la sang dels nadons e impedint que robaren les ànimes dels innocents.
Benandanti lluitan amb branques vegetals i altres, disfressats amb pells d’animals, protegint les collites i la població dels monstres malvats
Els cas dels homes-llop es semblant al dels benandanti. Eren abundants als països eslaus i també afirmaven que entraven en èxtasi i la seva ànima abandonava el cos, convertint-se en homes-llop que anaven a lluitar contra les bruixes que volien fer mal als homes. Va ser la Església i els literats els que van convertir a aquestos homes practicants d’una antiga religió en uns autèntics monstres, fills de Satan.
El cas més conegut ens els conta Carlo Ginzburg en la seva Història nocturna al estudiar el procés al que va ser sotmès a Jurgenburg (Livonia) un ancià de vuitanta anys anomenat Thiess que afirmava ser un home-llop. Dia que el seu nas havia estat nafrat per una bruixa anomenada Skeistan, a la que ell havia matat, perquè ella i altres malvades volien fer mal a les collites del poble, robant els grans. Per evitar aquest desastre, Thiess i una bandada d’homes llops van anar al infern per a lluitar contra les bruixes i recuperar els grans. Aquestes lluites tenien lloc durant tres nits de l’any, sempre durant els canvis estacionals: les de Santa Lluïa –al Pentecostes- i per Sant Joan.
Els jutges, que no sabien res d’antigues religions, es van sentir sorpresos al escoltar que els homes-llop lluitaven contra el mal, doncs ells pensaven que eren agents del diable. Després li van preguntar què passava amb les ànimes dels homes-llop, i Thiess va afirmar que anaven al cel. Va insistir en el fet que eren enviats dels déus i que ajudaven a la Humanitat, evitant que el diable s’emportara l'abundància de la Terra. Thiess va comptar als jutges que també hi havia homes-llop a Alemanya i Rússia, que lluitaven contra les bruixes en els seus propis inferns.
A Geòrgia trobem als mesultane, dones o xiquets de més de nou anys que es traslladen en esperit al més enllà, després d’haver caigut en una letargia esgarrada pels sorolls dels gemecs i murmuris, es desperten i descriuen el viatge realitzat i comuniquen les demandes dels morts a les persones o a la comunitat. A Geòrgia els contendents es dirigeixen al camp, coberts de pells d’animals, amb el rostre emmascarat de sutja i representant pantomimes eròtiques. La gent creu que els vencedors obtindran una bona collita. Recordem que els burkudzäutä dels osetes afirmen que es barallen en els prats del més enllà per a furtar als morts les llavors de blat.
En el seu llibre mencionat, Carlo Ginzbur ha intentat demostrar que la pervivència d’aquestos fenòmens, com els descrits per Bandini entre una població romanesa d’origen magiar (Ètnica i culturalment lligada a les estepes d’Àsia), els ritus dels tchangö dels Carpats moldaus, que queien en èxtasis públics i intentaven parlar amb els morts o recuperar objectes perduts (com els xamans lapons o siberians), els ritus dels encantadors i encantadores de Moldàvia, així com les costums del poble serbi de Duboka, on fa pocs decennis, grups de dones queien públicament en èxtasi durant el Pentecostes…, tots ells revelen la persistència de l’empremta deixada pels rituals xamànics en l’àmbit europeu.
Les mesultane son uns personatges de la religió Khevsur de Geòrgia i la seva funció es comunicar-se amb el mon sobrenatural. Un altre personatge es el kadage, un xaman que pronuncia les seves profecies en èxtasi, durant el qual s’autoflagel·la. Les mesultane, dones i noies, son les encarregades d’esbrinar les causes de les malalties, del infortuni o de les baixes en la batalla. Elles veuen el mon del morts i es comuniquen en les ànimes dels difunts, sempre a canvi de regals que posaran en contacte les ànimes i podran preguntar-se sobre el seu benestar, les seves necessitats o si existeix alguna amenaça de mal. El mkithake es un altre tipus d’intermediari que pregunta les causes de la malaltia i procura curar-les, quasi sempre amb un ritual on es sacrifica alguna ovella per arreplegar la sang, amb la qual es pinta la creu damunt del malalt, i desprès l’arruixa amb la sang, mentre es prepara l'animal per a menjar.
Khevsureti de Geòrgia
En el Caucas, entre els osetes, els pschiavos (pshavi) i els chevsuri trobem grups de lladres nocturns que es colen d’amagat en les cases i beuen un poc de licor i piquen trossets de carn. En estos lladres nocturns simbòlics reconeixem als morts de l’Ariège, als benandanti del Friul, als bruixots de Valais… La seva secta, les seves incursions en “esperit” als cellers, ens referien ritus antics sobre les companyies d’ànimes i sobre les batalles per la fertilitat, a més de fer referència a la proverbial set dels difunts. Carlo Ginzbur, en la seua Història nocturna, diu que “les ofrenes d’aliment i beguda a les Matronae, la presència d’Irodeasa al capdavant dels caluçari, les batalles alpines i caucàsiques per la fertilitat, han proporcionat proves d’un isomorfisme entre mites reviscuts en l’èxtasi i ritus relacionats habitualment amb el cicle dels dotze dies o del Pentecostes. Ocult darrera dels relats, les col·lectes, les baralles i les disfresses, hem desxifrat un contingut comú: la identificació simbòlica, en la immobilitat de l’èxtasi o en el frenesí del ritu, amb els morts”.
En el seu llibre mencionat, Carlo Ginzbur ha intentat demostrar que la pervivència d’aquestos fenòmens, com els descrits per Bandini entre una població romanesa d’origen magiar (Ètnica i culturalment lligada a les estepes d’Àsia), els ritus dels tchangö dels Carpats moldaus, que queien en èxtasis públics i intentaven parlar amb els morts o recuperar objectes perduts (com els xamans lapons o siberians), els ritus dels encantadors i encantadores de Moldàvia, així com les costums del poble serbi de Duboka, on fa pocs decennis, grups de dones queien públicament en èxtasi durant el Pentecostes…, tots ells revelen la persistència de l’empremta deixada pels rituals xamànics en l’àmbit europeu.
5. La festa xinesa del Ta No.
A finals d’any i començament del següent, en un període consagrat als esperits dels morts, apareix un personatge vestit meitat de roig i meitat de negre, embolicat en una pell d’ós amb quatre ulls de metall groc, el qual guia a un grup de cent vint xiquets que llancen fletxes d’arç alb amb arcs de fusta de bresquillera a fi d’expulsar del recinte del palau imperial les pestilències de l’any vell. En la cerimònia participen bruixes i bruixots proveïts de graneres de juncs. La fisonomia xamànica del personatge disfressat d’ós, que encapçala la banda de xiquets (cuestadors europeus), és clara. També ho és l’afinitat entre exorcistes i exorcitzats, és a dir, el disfressar-se per a parèixer un ànima d’un mort. S’ha relacionat esta cerimònia xinesa amb els ritus, extàtics o no, que compareixen bandes contraposades, però íntimament semblants, en lluita per la fertilitat.
Aquest és un ritu de trastorn de l’orde tradicional, que simbolitza la irrupció periòdica d’un caos primordial, seguida d’una regeneració temporal o refundació còsmica. El tema ho va estudiarMircea Eliade en “El Mite de l’etern retorn”. Esta anul·lació ritual recurrent de la història, segons uns, procedeix d’un període extremadament arcaic (M. Eliade); segons altres té un origen recent en l’àmbit de les societats agrícoles (V. Lanternari “La gran festa”, Bari, 1976), que a més critica la perspectiva ahistòrica i mitificadora de M. Eliade.
6. Rastres de batalles rituals en època antiga.
A. En una inscripció hitita de 1200 aC. veiem l’enfrontament d’una banda amb armes de bronze contra una altra dotada d’armes de canya, en una mena de ritual ordàlic que donarà com a guanyador, naturalment, als de les armes de bronze.
B. No sabem perquè data del calendari (en l’època de Sant Agustí) grups de persones romanes pertanyents a la mateixa ciutat, o inclòs a la mateixa família (germans, pares i fills) combatien feroçment a pedrades (arca valenciana) durant dies sencers, buscant matar-se els uns als altres.
C. A Roma, a mitjan octubre, es disputaven dos bandes (catervae) anomenades Via Sacra iSuburra, el cap d’un cavall sacrificial.
D. La Lupercalia (15 de febrer) era una festivitat de la fertilitat. Dos grups de jovents, denominats lupèrcs, corrien al voltant del Palatí colpejant les comares, per a fer-les fecundes, amb corretges de pell de cabra. Esta època, per al calendari romà, és la dels morts vagabunds que es mengenels aliments que els vius havien preparat per a ells.
Comentarios
Publicar un comentario