La Estrella, un santuari màgic
Un recòndit poble abandonat a les entranyes de Terol. Malediccions, aparicions marianes i tragèdies han fet del poblat de l’Estrella un lloc singular. Un equip del programa ha viatjat a aquest punt de la geografia espanyola per entrevistar els dos últims habitants d’aquest poblat marcat. CUARTO MILENIO
Això va ser emès pel programa Quart Mil·lenni d’Iker Jiménez i els habitants del llogaret es van indignar, perquè en comptes de parlar de la bellesa del indret, es va dedicar a espantar al personal, ficant-li la por al cos, com ja havia fet amb tants llocs que van passar per les seves mans i la seva ment febril, como El Pardal (Albacete), Ochate (Comtat de Treviño), la Mussara (Tarragona)...
Al Maestrat Màgic es pot llegir que els habitants de Mosqueruela, el poble més propet al santuari, afirmen que es una encontrada espectacular, tant pel paisatge com pel santuari i el poble abandonat. A la nit, amb llanternes, gats, males pistes i contes xinesos, com en qualsevol pel·lícula de cinema, la zona pot resultar terrorífica. Res més lluny de la realitat! L’Estrella per a mi i molts coneguts, segueix sent un lloc meravellós i amb energia positiva.
Monesteri i polbat de La Estrella. Fotografia Gonçal Vicens
Mosqueruela és molt més que un poble fantasmal; té un passat històric cultural excepcional, una naturalesa que ja molts la volguessin tenir i una gent lluitadora que no mereixen que parlen d’ells d’aquesta manera. Molt be ho vam passar al restauran La Posada de Mosqueruela i les seves degustacions de pernils, formatges, “pellas” amb tòfona negra, deliciós el bacallà i els peus de porc amb bolet Shitake, la bomba de xocalata i menta, la sopa de maduixes...
El santuari es troba en un poblat abandonat -si descomptem la presència de Martín i Sinforosa- que per als esoteristas i la gent mística es un centre d’energies tel·lúriques, per a d’altres un bosc de refugi per malfactors, o lloc sant, centre de devoció i processó; fins i tot, era la paridora per dames d’alt bressol que havien resultat “prenyades” sense previ avís. Tot això és l’Estrella, un dels llocs més màgics de tot el Maestrat ( MAESTRAZGO MÁGICO)
Santuari de La Estrella. Fotografia Gonçal Vicens
Nosaltres arribem al lloc atrets per la curiositat, procedents d’Ares del Mestre i Villafranca, on a 7 kilòmetres trobem la desviació a Mosqueruela, al costat d’una ermita. Viatjant per una estreta carretera que discorre paral·lela als grandiosos barrancs que separen Aragó de València, de sobte ens van assabentar del lloc per on s’accedia al santuari gràcies a un “peirón” situat a l’esquerra del camí, el qual sostenia una escultura metàl·lica de la Mare de Déu de l’Estrella. Es tracta d’un petit monument, típicament aragonès, que te com base un prisma quadrangular de pedra, el qual sosté una fornícula, rematada en la part superior per un teulat sobre el qual sol col·locar-se una creu. Els materials per a la seva construcció són del més divers i s’adapten a les necessitats dels llocs: pedra carreu, maó, cal i cant, etc. Al nostre cas era un monument de xapa de ferro.
La paraula “peirón” està relacionada etimològicament amb l’occitana “peira”, que significa “pedra”, d’igual significat que la paraula llatina d’on procedeix. En realitat, el referent més remot d’aquest monument es el menhir. Basant-nos en aquest principi general podem dir que el “peirón” és una pedra-fita, amb la qual l’home assenyala un lloc específic per alguna circumstància determinada, como pugi ser la sacralitat del llogaret. També existeixen “peirons” amb forma de creu a imitació dels coneguts com cruceiros gallecs.
L'Estrella es troba en un lloc recòndit, en el fons del riu Monlleó. Per arribar al poblat hem d'afrontar una pista forestal d'uns 16 km de longitud (al peiró marca 12 km), amb algunes corbes descendents realment perilloses. Poc aconsellable per a viatgers amb turismes, sobretot amb fang i aigua a la pista.
La temperatura calorosa feia encara més penós el viatge; muntats la meva dona i jo a la moto, baixant per barrancs abruptes amb fons que gairebé arribaven a l'infern. Després de molts malabarismes arribarem a un eixamplament del riu Monlleó, que formava una estreta vall en la qual s'albiraven unes petites hortes. El riu estava completament sec i el llit blanc enlluernava a aquelles hores del migdia. Al seu costat un petit llogaret de teules vermelles i un temple amb una cúpula coberta amb les restes d'una teulada de teules blaves. Un gos bordava. Aturarem la moto i vam fer fotografia d'aquell emplaçament: al fons del paisatge s’observava el riu serpentejant que baixava fins a desembocar a la Rambla de la Vídua, prop d'Els Ibarsos.
Al centre de la fotografia s'aprecia la llera blanc i tortuosa del riu Monlleó. A l'esquerra, una A dins d'un globus vermell assenyala el poble de Mosqueruela. Al nord del mapa es veu el discórrer de la CV15 per Ares del Maestrat i Vilafranca. Al sud, en groc ataronjat, prop del riu, es veu el terme de Vistabella del Maestrat
Avui dia l’Estrella és un barri de Mosqueruela, i ambdós dos llocs tenen els seus inicis en el mític castell del Mallo.
Restes del Castell del Mallo (descubriendopenyagolosa.blogspot.com)
Fotografia de J. Serrador
El rei Jaume I d'Aragó va triar aquestes terres com a punt de partida per reconquerir als musulmans els territoris valencians que ocupaven des del segle VIII. Allà pels anys 1233 el rei català va lliurar el castell de "la Moschorola" -al vessant oriental de la Serra de Gúdar- a un dels seus cavallers i aquest, o el mateix monarca, va cedir el futur lloc de l'Estrella als cavallers templers. Els musulmans van resistir al castell del Mallo, però el 1234 un cavaller cristià va ordir un ardit que li va permetre vèncer els moros i ocupar el castell.
En realitat poca seguretat tenim sobre aquestes històries, que més semblen llegendes. L'únic que hem pogut esbrinar a la pàgina de l'ajuntament de Mosqueruela és que els orígens de l'Estrella es remunten al segle XIV quan es pobla un petit villar (antic poblat del Mallo?) al marge esquerre del riu Monlleó. Aquesta colònia tenia com a finalitat el cultiu de la vinya. El culte marià sorgeix al segle XVII, com ho documenta el fet que el 1647, el papa Inocenci X concedeix indulgències a la Confraria de La Estrella. En 1673, mossèn Domingo Monforte institueix una capellania laïcal en l'Estrella. En aquesta època comencen a prendre auge les romeries, el que obliga a reconstruir el temple (1720-1731) i construir una hostatgeria, la casa Vella, i el 1738, la vila construeix una nova hostatgeria: la casa Nova, construïda al costat del santuari, completant la plaça de la Villeta.
A més del santuari, encara es conserven les restes d'una interessant zona residencial, situada cap a la vessant muntanyosa, que va ser afectada per una inundació en 1883.
Antiga venta de La Estrella. Fotografia Gonçal Vicens
Anteriorment eren dues les romeries que s'efectuaven al santuari de la Estrella. La primera d'elles es feia el primer diumenge de maig i és l'única que es manté, tot i que ara ha passat del primer diumenge a l'últim. L'altra romeria era la de Sant Martí o del Patrocini de la Verge, que es feia al mes de novembre. Aquesta romeria es considerava com la festa patronal de la Villeta, però també era compartida pels de Mosqueruela, i significava la fi del cicle de recollida del raïm.
La nit de la romeria arriba la festa al poblat de La Estrella, la gent balla durant tota la nit i al poblat regna l'esperit festiu. Les noies “chinchirinas” s'engalanen amb vestits de bells brodats i en processó baixen pel barranc del Maco i beuen l'aigua freda de la Font de Aparicio, mentre la verge és portada pels pastors camí del santuari.
Així descriu Raúl Rentero a La Oca Loca la impressió que li va produir: "Arribar a La Estrella encongeix l'ànima, quan no l'ànim, que no poca diferència hi ha. Els seus carrers erms enllaçats sobre el pendent a la vora del riu Monleón (sec en la meva visita), els impressionants cingles que l'envolten (alguns d'ells elevats a més de 1.200 metres), la imponent figura de l'església del Santuari que s'aixeca com protegint els fills de les envestides del corrent, els esquelets de les cases consumides pel temps ... ".
Maria Eugènia, Martín i Sinforosa. Fotografia Gonçal Vicens
La meva dona i jo vam baixar de la moto i ens vam treure el casc. Una brisa fresca ens va refredar la reescalfada testa. Hi havia roba estesa a la façana del santuari i, a sota d'una enorme morera blanca, estava estacionat un antic Land-Rover. Molts gats rondaven al nostre voltant. No sé perquè, estava en estat d'alerta, tens, com si haguéssim profanat la casa d'algú; desconfiava i observava atentament al meu voltant, quan de sobte, sorprengué una figura en una horta propera, la qual ens observava. Va desaparèixer de sobte, però em vaig dirigir cap allà i vaig veure a un home amb gorra blanca. I quan anava a saludar-lo, de darrere d'un vell mur de pedra, semi derruït, va sortir una dona amb els cabells blancs i una galleda de plàstic.
- Hola, bona tarda! Els saludem a tots dos.
No pot ser, vaig pensar, són Martín i Sinforosa, sobre els quals jo ja havia escrit uns deu anys abans, quan vaig llegir el llibre de Matilde Pepín sobre la València Màgica, Experimentaren molta alegria de veure’ls encara vius. Els vaig demanar permís per fotografiar-los al costat de la meva dona i ells van acceptar gustosos.
- Jo tinc la clau del temple -va dir Sinforosa- els agradaria visitar-lo?
- Per descomptat, senyora, estarem encantats.
Maria Eugènia, Martín i Sinforosa. Fotografia Gonçal Vicens
D'aquesta manera, els dos únics habitants del poblat es van convertir en els nostres guies, explicant les històries de cada racó del lloc. Vam estar fins passades les tres de la tarda i, molt a pesar nostre, vam haver de acomiadar-nos, ja que els nostres companys motards ens estaven esperant a Mosqueruela per menjar.
Les escoles i un carrer de La Estrella. Maria Eugènia, Martín i Sinforosa. Fotografia Gonçal Vicens
Van passar alguns anys després de l'expulsió dels musulmans i els repobladors d'aquelles abruptes terres vivien tancats en la seva solitud, gaudint de la bellesa monòtona i esplendorosa de la naturalesa salvatge. Algú havia de civilitzar aquella recòndita zona, alguna persona necessitava reafirmar el territori dins de l'ortodòxia cristiana, i així es va fer. Com en tants altres llocs, va sorgir un cop més la llegenda d'una aparició mariana, i de nou, un pastor que guardava les seves ovelles en aquell lloc, va alçar la vista al cel i va sentir una crida celestial veient una llum encegadora que baixava del cel , una mena d'estrella lluminosa, la qual portava la Mare del cel en una mà, mentre sostenia en els seus braços al seu santíssim fill. Allò seria un al·licient per a la seva colonització! I com en tants altres llocs, tant el pastor com els veïns de Mosqueruela, es van manifestar com uns autèntics cabuts, entestats a portar la contrària a la Verge que havia decidit establir-se en aquell paratge. Quantes vegades s'entestaven a emportar-se la imatge per la seva església parroquial, immediatament aquesta tornava misteriosament una i altra vegada al lloc de l'aparició. Al final, els homes, piadosos i obedients van interpretar els seus desitjos i van construir un santuari de devoció.
Carrer de La Estrella. Maria Eugènia, Martín i Sinforosa. Fotografia Gonçal Vicens
Sinforosa ens va conduir a la porta del santuari, però abans d'arribar, Martín ens va fer contemplar l'estrella de vuit puntes construïda de còdols del riu a l'entrada del santuari. Tota la porta estava adornada amb estrelles de diferents mides. En una recent reconstrucció s'havia col·locat una imatge de la verge sobre una peanya ficada en una fornícula, sobre la porta d'entrada, i en la pedra tenia esculpida una estrella de cinc puntes que desentonava ostensiblement de la resta de l'edifici.
Plaça i venta on viuen Martín i Simforosa. Fotografia Gonçal Vicens
Santuari de La Estrella. Fotografia Gonçal Vicens
La dona va obrir la porta del santuari que tenia tot l'aspecte d'estar mig abandonat, tot i el altar que s'havia construït recentment. Mentre comentàvem alguna cosa sobre les pintures, el senyor Martín ens va indicar el sòcol dels dos graons d'accés a l'altar, decorat amb llosetes blaves, cadascuna amb motius decoratius que no es repetien. Li vaig comentar a Sinforosa això de la paridora i em va dir que jo sabia més que ella, encara que no era veritat, doncs ella ens va explicar el que feien amb els nens de les monges que s'havien quedat inesperadament prenyades. Es notava que havia fet de guia moltes vegades. El santuari és del segle XVIII amb tres naus i capelles laterals. La nau central de volta de canó amb llunetes i les laterals cobertes amb casquets esfèrics. L'altar està precedit per un petit creuer cobert amb una cúpula pintada amb estrelles. L'exterior de la cúpula està cobert de teules esmaltades blaves, més pròpies de València que les verdes d'Aragó.
Stella Matutina. Santuari de La Estrella. Fotografia Gonçal Vicens
El santuari de La Estrella es un temple on s'adora a la Gran Deessa. Fotografia Gonçal Vicens
La Stella Matutina es Orión, Venus... la representació de la Deessa del Paleolític que va sobreviure i alcançar el seu màxim esplendor al Neolític. Stella Matutina
Stella Matutina. Fotografia Gonçal Vicens
L'Estrella de vuit puntes representa la stella matutina i vespertina, és a dir, el planeta Venus o Siri (i han discrepàncies), que els antics concebien com a fill de la lluna. La Lluna i Venus eren símbols de la Deessa Mare, el culte va estar molt estès durant la prehistòria i les primeres etapes de la civilització a l’ Orient Mitjà
Després els ermitans ens van conduir a una estreta sagristia que hi havia darrere de l'altar, i ens van ensenyar la petita pica d'aigua que estava pintada a la paret, com si sobresortís en tres dimensions, gràcies a la perspectiva emprada pel pintor. Allò era el veritable santuari, amb algunes fotos de pelegrins agraïts per les miraculoses curacions que havia realitzat la verge. En realitat, les ofrenes eren escasses: una cama d'un camioner accidentat, una nina d'un part feliç. La dona ens va dir que un capellà s'havia portat les vestidures i tot el que hi havia a la sagristia.
Part interior del temple: autèntic santuari on la Stella Matutina reb les ofrenes dels seus fidels. Fotografia Gonçal Vicens
Fotografia Gonçal Vicens
Li vaig preguntar a Martí pel Land-Rover de la plaça i em va dir que era seu i tan vell com ell. Com a bon entès, va comentar que les rodes de la meua BMW 1200 GS no eren les adequades per baixar al santuari. Li vaig dir que era veritat, que m'havia comportat com un autèntic irresponsable, però, també li vaig confirmar que la meva confiança amb la moto era total, doncs jo sabia que si ella no em treia de la dificultat, no hi havia moto al món capaç de fer-ho.
Plaça de La Estrella amb els sueus dos ùnics pobladors. Fotografia Gonçal Vicens
Martín es va interessar pel lloc de la nostra procedència, informant-li que veníem d'una vall de la Marina Alta plena de tarongers i on les moreres produïen fruits vermells i les fulles enormes, per alimentar els cucs de seda. Li vam preguntar per la riuada i ens vam equivocar de data: resulta que era més moderna del que creiem!. Heu vist el cartell de la riuada? Entre l'edifici senyorial i el santuari havia un estret carreró i a la paret del convent una inscripció pintada amb informació sobre la desgràcia esdevinguda. Ens va dir que ara el riu no portava aigua, perquè a penes plovia. Però, abans els dies eren més plujosos i, aquell any, va estar durant tres nits plovent copiosament. Inesperadament, el tercer dia, va caure una allau d'aigua, fang i pedres procedint d'un petit rierol que travessava el poble. No va ser el culpable el riu Monlleó, sinó aquell torrentol inofensiu que desembocava al riu. El 9 d'octubre de 1883 el cel es va desplomar i la muntanya limítrof va perdre peu cobrint de fang i pedres la part est del poble. Els fets van passar, segons Rafael Fabregat Condill, sobre les 7 o 8 del vespre, van morir 22 persones i hi va haver 5 desapareguts. De les 45 cases, 16 van desaparèixer completament i la meitat de la resta van quedar en ruïnes. A la paret lateral de l'església resa una inscripció: "Diluvi de La Estrella, 9 octubre 1883, 17 cases destruïdes i 26 persones mortes".
Torrent pel qual va baixar la riuada.
L'any 2003 vaig citar per primera vegada aquest lloc a la meva pàgina web La Velleta Verda, en club.telépolis, ara desapareguda. El Club de Montaña Benassal deia que aquest lloc pertanyia al municipi de Terol de Mosqueruela, on l'anomenen "La Villeta". Nosaltres ho anem a enquadrar dins del País Valencià, ja que forma part espiritual de la muntanya sagrada dels valencians: el Penyagolosa. La Estrella i Sant Joan de Penyagolosa es poden unir mitjançant una línia imaginària que travessa el Pla de Vistabella.
El santuari de l'Estrella es troba a la vora del riu Montleó. El pont romà que permet creuar el Montlleó es diu que forma part de l'antiga calçada romana que comunicava Tàrraco amb Mèrida. El lloc té fama de poblat maleït. Els habitants del Maestrat coneixen les negres llegendes de l'Estrella i eviten baixar al inhòspit paratge, però no els aragonesos. Matilde Pepín diu que al lloc regna un silenci absolut, que el paisatge és desolat i endimoniat. El barranc de l'Estrella -el riu Monlleó- va ser territori maqui: per aquí accedien els guerrillers comunistes a València. (Publicat en Celan. Butlletí de culturanúm. 7. Centre d'Estudis Locals d'Andorra. Primavera 2003. Informació Facilitada pel bandoler detingut Isaías Jiménez Utrilla ( (a) Manolo i el maqui el dia 8 d'abril de 1951. SIGC. Citat perFernanda Romeu Alfaro. Més enllà de la Utopia: Agrupació Guerrillera de Llevant).
Menjador comunal per als romers de La Estrella. Fotografia Gonçal Vicens
Des de llavors he vist moltes vegades com han plagiat la meva pàgina sense dignar a citar-me, així com les fotografies, de les quals jo facilitava la corresponent autoria. Plagiador, si us plau, cita els que còpies i sigues just amb el treball dels altres. Al final tot és el resultat de milers i milers d'aportacions dels homes. Però cita els autors!
En la seva obra València Màgica, Matilde Pepín diu que els estels fugaços són més abundants en aquest lloc que en altres, i que semblen caure sobre el mateix ermitori. En aquest punt se succeeixen coses misterioses. En l'Estrella el 10 d'agost, la nit dels meteorits, coneguda com Nit de les llàgrimes de Sant Llorenç, és impressionant la quantitat d'estels fugaços que es veuen sobre el lloc.
Compta Lamberto Vicente Guardiola: "La Estrella és on jo vaig néixer el 12 de maig de 1923. És un barri de Mosqueruela situat a 25 km. de distància. En els seus bons temps l'Estrella era un verger, existien tot tipus de fruites, eren famosos els seus cireres, raïm i préssecs, els famosos priscols de l'Estrella. Érem 40 famílies, uns 140 veïns, teníem pràcticament tot el que poguéssim necessitar: dues botigues de queviures, dos de roba, havia mestre i mestra, cura practicant i barber. Al terme de l'Estrella havien 50 masos o màssics, els nens anaven a escola a la nit i els diumenges sempre anàvem a missa. En aquells temps baixava aigua pel riu durant tot l'any i quan estàvem batia podíem prendre el bany, es treballava molt però érem feliços. Avui dia es poden veure els terrenys plens de roques i pedres on sembla mentida que es pogués plantar alguna cosa, allà sembràvem tabac ben amagat perquè no el veiessin els carrabiners ... ".
L'antiga escola del poble. Fotografia Gonçal Vicens
El de la fotografia és Lamberto Vicente Guardiola
L'antic bar dels republicans. Fotografia Gonçal Vicens
El santuari va ser construït pels templers i el convent es va dedicar per acollir en vida monàstica a dones amants de personatges de la cort i filles il·legítimes de reis i nobles. Els habitants de les masies l'anomenaven la "Paridera del Rei". Explica la llegenda que una d'aquestes dones va donar a llum en el convent i el nen l'hi van arrabassar; llavors va invocar a la Verge per venjar-se del l'home que li havia pres a l'amor de les seves entranyes, però la Verge li va negar l'ajuda per tenir massa odi. Desesperada va pujar a dalt del Castell del Mallo i se li va aparèixer un jove alt i seductor que li va prestar ajuda, a canvi de la seva ànima. La dona va dir: "Si en veritat tens poder, arrasa aquest poble miserable que està a les ordres dels nostres botxins". L'endemà, una tempesta va ocasionar una riuada que va arrasar el petit poblat.
Casa del famòs torejador El Niño de la Estrella. Fotografia Gonçal Vicens
Sinforosa ens va assenyalar una placa que hi havia a la paret lateral de l'edifici davant del santuari que recordava el torero del lloc el Nen de l'Estrella. Busquem informació i la trobem en el Blog deBlog Rafael Fabregat Condilli a Teruel Siempre.
Silvino Zafón. Nen de l'Estrella (1908-1963)
El Nen de l'Estrella té en el seu honor una plaça de toros, la de Vilafranca (Castelló), que es va construir quan era encara un noveller; un pasdoble del gran compositor Jaume Teixidor Dalmau (autor del popular Amparito Roca) porta també el seu nom, com també el porten diverses penyes taurines i, fins i tot, en el seu moment, l'etiqueta d'un anís molt conegut a Aragó i Llevant. No obstant això, en l'actualitat, excepte per alguns entesos, ja gairebé ningú ho recorda. Referent a això, és digne d'esment per a qui vulgui aproximar-se a la seva vida el documentat llibre de Rafael Monferrer, Silvino Zafón. Nen de l'Estrella (1908-1963). El torero va morir per accident de moto el 14 de Març de 1963 a Orange, als 54 anys d'edat.
Fotografia Terol sempre
L'escriptor José Manuel Almerich li ha posat imatges a la història dels últims habitants de La Estrella per al programa de Punt 2 Planeta Bicicleta. Segons Almerich L'Estrella es troba al fons d'un barranc sense llum, aigua calenta, telèfon ni televisió, però viuen feliços malgrat tot. Aquest lloc durant segles va pertànyer al Regne de València fins a la seva reorganització provincial, quan va passar a Aragó. Los últimos de La Estrella. Diari de Emv (18/02/2008).
En Artzeche es parla de Sinforosa i Martín, asseguts al portal de sa casa, en una antiga hostatgeria pertanyent a l'arquebisbat. Una morera blanca que senyoreja en la recollida i bonica plaça, dóna ombra a tot aquell que s'apropi a aquest apartat lloc. Aquesta pintoresca placeta acull l'ajuntament de 1739, l'església de 1816, un muret de contenció que llisca fins al riu i dos hostatgeries de 1818.
Sinforosa té un preciós cabell blanc. Va aprendre a llegir sola mentre cuidava el ramat. Tenen electricitat de motor i nevera que proveeixen cada 8 dies.
Preciosa fotografia d'un dels carrers de l'Estel
Fotografia de Artzeche
Diu Artzeche: "... Llegenda negra, insòlit paratge, silenci absolut, poblat maleït, paisatge desolat i endimoniat ... En aquesta tarda de setembre tota en gris percepció: repòs, amabilitat, invitació a compartir ... on el temps que conec, aquest que em lliga, no compta. La miro, em mira. Ens vam somriure les dues. Com es diu això? Tornaré ".
Sinforosa fotografiada per Paco Domingo a Sube y Baja
A reveure!. Fotografia del SIPCA
Comentarios
Publicar un comentario