Carnestoltes IV
b). Les Calendes de gener
Des dels primers segles de l’era cristiana, la festa de les Calendes de gener anava acompanyada de cerimònies com la testificada pel bisbe Asteri de soldats transvestits de dones. Els ritus referits a una atmosfera de bruixeria festiva, no obstant això, presentaven divergències substancials. En l’àmbit cèltic-germànic trobem el costum de disfressar-se d’animals i de deixar ofrenes nocturnes per a éssers femenins invisibles. En Orient trobem, en primer lloc, rondes de col·lecta de xiquets i jovents; en segon lloc, l’entronització, potser d’origen sirià-fenici, de l’efímer rei de les Saturnals.
Cesari d’Arles, sobre el 520, narra el costum dels llauradors francesos de preparar, les nits de les Calendes, taules plenes de menjar per a gaudir d’un any pròsper. Cesáreo de Arlés decía: “Hay algunos campesinos que, en esta noche, preparan mesas con muchos manjares (...) convencidos de que las calendas de enero traerán suerte (...) De aquí también la costumbre entre los paganos de cubrirse estos días el rostro de máscaras obscenas y deformes (...) Algunos se ponen pieles de animales como la cabra, otros cabezas de animales, felices y contentos si consiguen transformarse hasta tal punto en seres animalescos (...) ¡Qué torpe e indigno espectáculo ver a individuos, que habiendo nacido varones, se ponen vestidos femeninos (...) sin avergonzarse de meter los rudos bíceps de soldado en túnicas femeninas(...)”.
Burchard de Worms, sobre el 1020, condemnava aquest costum, precisant que en les taules es posaven tres ganivets per a les Parques. El mateix bisbe va ajudar a fixar el concepte de sabbatafirmant que la mateixa deessa Diana o la teutona Holda eren el mateix dimoni o unes bruixes. Buscard de Worms va prendre el contingut del Canon Episcopi i el va trasl·ladar al seu Decretum, des d’on va influir en el dret canònic. En les seves Decretales diu: “Hay que añadir, además, que cierta mujeres riminales, convertidas a Satán, seducidas por las ilusiones y fantasías del demonio, creen y profesan que durante las noches, con Diana, diosa de los paganos, (o con Herodíade) e innumerable multitud de mujers, cabalgan sobre ciertas bestias y atraviesan los espacios en la calma nocturna, obedeciendo a sus órdenes como a los de una dueña absoluta” (Julio Caro Baroja. Las brujas y su mundo. Alianza Editorial. Madrid 1993, pág 88 ss.).
Pàgina del Decretum de Burcardo de Worms, que resumeix gran part del text del Canon episcopi.
Està fent referència a les Matronae celtes, venerades com “bones senyores”, guiades per la deessa de la prosperitat i dels morts. Aquestes figures, associades als èxtasis nocturns, rebien de les seves seguidores ofrenes en forma d’aliment i beguda.
Matronaes. Agrupades en tres, com les fases lunars: creixent, plena i minvant. La mare, la filla i l’avia.
Així doncs, hem lligat els ritus de les Calendes de gener amb els ritus extàtics de les “bones senyores”. En les disfresses d’animals (transformacions zoomórfiques), veiem una correlació ritual de les metamorfosis en animals viscudes en èxtasi pels xamans, o una variant de les cavalcades extàtiques sobre animals. Així doncs, tant a Occident com en Orient, durant les Calendes de gener, es representaven diversos modes d’entrar en relació amb els morts –que son els dispensadors de prosperitat- en el període crucial en què l’any vell acaba i s’inicia el nou, el naixement del sol, substituït per Jesucrist en la doctrina cristiana.
c) Grups juvenils de tipus iniciàtic.
Des de la Península Balcànica fins a Ucraïna trobem uns grups juvenils que representen trets semblants, com els ceàta dels Carpats, els eskari de la Bulgària macedònica, els surovaskari de l’est de Bulgària, els koledari de Sèrbia, els regösi els busójárás d’Hongria i els koljadanti d’Ucraïna. Estos grups estan formats per homes joves que es reuneixen en Nadal, dirigits per un cap, i es dediquen a donar voltes pels pobles disfressats i cantant, el que ens recorda la Festa dels Bojos d’alguns pobles valencians. Davant de les cases on ha mort algú durant l’any, entonen cantells fúnebres i donen notícies del difunt als seus familiars. Auguren riquesa i prosperitat. Són recompensats amb aliments i a vegades amb diners.
Dos "busós" de Mohács (Hongria)
KOLEDARI BÚLGARS
Uns presenten les seves peticions amablement i altres amenaçadorament. Solen fer representacions obscenes mentre esperen la recompensa. Els koledari eslovens i, sobretot, elseskari de la Bulgària macedònica estaven animats per una fortíssima hostilitat cap als seus col·legues procedents dels pobles veïns. Quan es trobaven dos grups esclataven baralles sagnants, de vegades mortals; però si tenien lloc el primer dia de gener, aquestos actes gaudien d’una impunitat total.
El comportament dels joves d’estes societats està rodejat d’una aura mortuòria associada a formes de violència ritual i organitzacions guerreres. Així veiem que els charivari francesos i bascs eren grups de joves que anaven disfressats i tumultuosament pels carrer del poble dedicats a controlar els costums sexuals dels seus habitants. La gent els identificava amb la companyia dels morts, guiada en aquest cas per Hennequin, la Mesnée d’Hellequin. Tenien dret a cometre excessos i afanades, com se’ls reconeixia als Schurtendiebe del Löschental suís, anomenats els“lladres amb faldetes curtes” que durant el Carnestoltes eixien del bosc cap el poble per a saquejar, amb el rostre emmascarat, el cos embolicat en pells de rabosa i la cintura adornada amb esquellots de vaca.
Aquesta violència ens recorda a les afanades i homicidis d’estrangers (ilotes), trobats a l’atzar pel camí, que cometien el grup iniciàtic espartà anomenat kryptia, després d’afrontar un període d’aïllament en el bosc. Batalles entre veïns es donaven amb els focens que anaven de nit contra elstesalis, amb el rostre i les armes cobertes d’algeps, conforme feien els antics aris, als que Tàcit comparava amb un exèrcit de morts, perquè entraven en combat amb els escuts i el rostre emmascarats de negre per a produir terror en els seus enemics. A Islàndia tenim el grup anomenatberserkir, literalment “faldeta d’ós”, que es manifestaven amb un gran furor guerrer i metamorfosats en animals feroços, es convertien en una encarnació vivent de la companyia dels morts guiats pel seu cap Odín. Hem parlat d’ells al tractar els licàntrops. Ens trobem lluny, en aparença, de la violències jocosa de les col·lectes infantils, encara que la matriu mítica és la mateixa.
Les desfilades es succeeixen durant els dotze dies de Nadal o durant el Pentecostes (23 de maig), que es la reencarnació cristiana de l’antiga Rosalia romana. Totes estes figures poden ser definides com a representacions dels morts i mediadors amb el més enllà.
1. Caluçari contra rusalii.
A Romania havien dones que queien de forma habitual en èxtasi durant el Pentecostes, s’anomenaven Rusaliile, i quan tornaven en si, afirmaven que havien parlat amb Déu i els morts. En l’àmbit eslau els rusalii són els esperits dels morts, identificats amb divinitats aquàtiques femenines. El mateix succeïa en un poble de Macedònia anomenat Velvendos, on unes donesconegudes com angeloudia o angeloudes (àngels) donaven informacions sobre els morts; els seus èxtasis ocorrien en llocs secrets.
A Romania havien dones que queien de forma habitual en èxtasi durant el Pentecostes, s’anomenaven Rusaliile
També a Romania tenim els ritus dels caluçari o Cãluşarul, grups de jóvens que dansen, desfilen amb espases i banderes i realitzen curacions, tot això sota la protecció d’una emperadriu mítica (Irodeasa, Llaurada o Doamna Zînelor), que és coneguda com la senyora de les fades, a qui rendeixen homenatge. Els caluçari romanesos, també coneguts com caluczeni, eren grups de set a onze jóvens que es disfressaven de dones i fingien veu femenina. Es tapaven el rostre amb benes blanques, botaven com si volaren, amb les esquenes nues. Es creia que tenien poders per a curar els malalts. Els caluçari ixen la nit de Pentecostés per a atacar uns sers espirituals coneguts comrusalii, nimfes dels bosc o de l’aigua, utilitzant com a armes el donzell (d’on s’obté l’absenta) i l’all. Al nord de Bulgària aquestos homes emmascarats rebien el nom de kaloushari. Encara que aquestos grups búlgars han desaparegut en la actualitat, encara queden en Pernik (Bulgària) un grups semblants que s’anomenen koukeri (semblants als calusari de Slatina, a Romania) que fan unes carnestoltes on sobreviuen els ritus dionisíacs.
Estos rusalii són les ànimes dels morts. La deessa que presideix els ritus dels caluçari – Irodeasa, Llaurada, Doamna Zìmelor- era una deessa dels morts. Són els mateixos noms amb què els bisbes i inquisidors havien designat la divinitat nocturna que a Occident guiava a la companyia dels difunts (Herodíades i Diana). Estos termes indiquen que la romanització que va fer el clèro del nom de les deesses nocturnes, va acabar sent adoptat pels laics, fins al punt d’oblidar-se dels noms de la divinitat local. En canvi, l’ofensiva de l’església ortodoxa contra les supersticions va ser més dèbil que la llançada a Occident, la qual cosa explica la prolongada vitalitat d’estos ritus en Orient.
Caluçari o calusari rumans
Si comparem els caluçari amb els benandanti italians veurem que són especialistes en els maleficis de rusalii i bruixes, respectivament. Ambdós estan obligats durant la joventut a participar en ritus col·lectius mantinguts en secret. Les societats són de tipus iniciàtic, organitzades de forma militar i guiades per un cap, proveïts de banderes, instruments musicals i d’armes vegetals: all, donzell i feixos de fenolls. Els caluçari perseguien als esperits dels morts en forma de rusaldii,rusalii o sântoaderi que apareixien durant la setmana de Carnestoltes, amb la forma de cavallers proveïts de cua i cascos de cavall, que vagaven amenaçadors a les nits arrossegant cadenes i tocant el tambor. Caluçari i benandanti buscaven identificar-se amb els seus propis adversaris, transformant-se en esperits, amb la qual cosa passaven a ser, de mode temporal, morts. A la mateixa conclusió havíem arribat a l’examinar altres grups sectaris com els licàntrops o táltos.
Xamans táltos hongaresos
En tots aquestos casos el que fa possible la identificació amb els morts és una iniciació, per que la iniciació és sempre, simbòlicament, la mort.
Un altra pervivència de l’antic culte a Dionisi es dona en la prefectura grega de Serres (antiga Tracia) al poble de Agni Eleni. La festa s’anomena Anastenaria, perquè el seu superior es elArchianastenaris un endiví, exorcista i terapeuta, aquell que dirigeix el culte als morts. Els Anastenarides (Grecia) o nestinari (en Bulgaria el Nestinarstvo), durante algunos banquetes religiosos populares.)caminen per damunt del foc: primer ballen en un cercle al voltant del foc sagrat, mentres que la música exaspera l'ànima, augmenta el ritme i el volum. La dansa pot durar moltes hores abans que culmina en el caminar sobre les brases de carbó. Els participants tracten d’entrar en contacte amb els seus morta que eren també Anasternarides.
Els Anastenarides (Grecia) o nestinari (en Bulgaria)
En la Península Ibèrica perviuen restes d’aquest culte als morts, encara que ja no es sap el seu significat, en les fogueres de Sant Joan, inclòs caminant per damunt el foc o botant-lo com a Galícia on diuen En San Xoán meigas e bruxas fuxirán. I el mateix es podría dir de les falles valencianes.
Comentarios
Publicar un comentario