Tradicions de Nadal

     D'acord amb el Costumari català de Joan Amades i d'un recull de la pàgina de l'Escola Ramón Llull, hem resumit algunes de les tradicions nadalenques. Les felicitacions de Nadal -al menys la primera felicitació impresa- tenen el seu origen a Catalunya, on tenim testimoniada la primera targeta impresa del món, editada l’any 1831, per la inventiva de la vídua de Brusi i Fills, destinada als seus repartidors del “Diario de Barcelona”, per saludar i desitjar la bona sort als subscriptors.

     També estan els regals, les estrenes als nens i la costum del Tió, del que ja hem parlat en aquest blog (Rondes de col·lecta), i el seu origen en la costum de afalagar a la deessa romana Estrena. Durant molt de temps les felicitacions de Nadal no consistien en un paper on estava escrit “Bon Nadal”, sinó que eren felicitacions on s’expressava afecte a un familiar o a un amic.

    Els primers regals (anomenats anteriorment estrenes) eren “pa i nous” i es donaven als nens i als funcionaris dels serveis públics. Els forners regalaven coques, els fideuers pasta per a l’escudella, etc. Avuí, seguint la tradició,  és fan regals als professionals d’alguns oficis (escombriaire, carter, etc.) a canvi d’unes felicitacions impreses.

     Les nadales més antigues daten del segle X i han estat transmeses de boca a boca. Les Nadales no són res més que cançons de Nadal i tenen un denominador comú: alegria, esperança i desig de Pau. Una de les més antigues nadales que coneixem, procedent de la comarca de la Ribagorça, va ser recollida al segle X. Primer van ser els Joglars els que les  transmetien oralment i més tard, la mainada les aprenien a l’escola o bé es transmetien els grans als petits de boca en boca.

     Les Nadales de tota la vida que més es canten són: “El Noi de la Mare”, “Les dotze van tocant”, “El desembre congelat”, “El dimoni escuat”, “La Pastora”, “Nit de vetlla”, “El rabadà”, “Fum, fum, fum” etc. Però la més popular pels catalans és, sens dubte, “El Cant dels Ocells”, la qual va ser divulgada arreu  del món pel mestre Pau Casals; d’autor desconegut, fou impresa en forma de  goig al segle XVII i encara perdura.

        La rifa més antiga de la que tenim notícia data de 1115 pel sosteniment de l'Hospital de Sant Llàtzer de Barcelona. Aquesta rifa es coneixia com la Rifa dels Porcs i va ser creada per l’Ordre dels Antonians amb la finalitat d’obtenir més mitjans per assistir als malalts de lepra. 

     El tió de Nadal simbolitza l'esperit boscà benefactor de la casa. Equival a l’avet, típic dels països nòrdics i germànics. El tió és una soca adormida i cal despertar-lo picant ben fort damunt d'ell, amb aixó es pensava que, una vegada despert, començava el nou cicle de fertilització de la natura. Arrera havíen quedat els dies foscos del hivern.  Dies abans s'ha de preparar tapant-lo amb un sac o drap perquè no es constipi. Se li dóna de menjar cada dia: galetes, caramels, fruita, etc. Moments abans de fer-lo cagar se li crema el morro i se'l rega amb vi (símbol de joventut i vitalitat). Després es pica ben fort tot cantant:

Caga tió 

ametlles i torró 

no caguis arangades 

que són massa salades 

caga torrons 

que són més bons 

Caga tió 

ametlles i torró 

si no vols cagar 

et donaré un cop de bastó 

Caga tió!   

Nens fent cagar el Tió de Nadal (gravat del s. XIX)

      La costum de l’arbre de nadal o penjar branquetes de diferents espècies vegetals (Veure La Desfila dels Morts) te arrels molts antigues i es tractava d'un costum com a senyal de bon auguri. consistía a penjar a la porta de casa el galzeran, el vesc i el boix o grèvol. 

     Diuen que el precursor de fer el pessebres o “Betlems” va ser St. Francesc d’Assis l’any 1223. Actualment, la festa de La Puríssima (8 de desembre), junt amb la de Santa Llúcia (13 de desembre) senyala el començament  de la seva construcció. El dia de la Puríssima l'Església celebra el dogma de la Immaculada Concepció, el misteri, segons el qual, la Mare de Déu va néixer sense ser concebuda, lliure de pecat original. 

      Aquest misteri no és propi  del Cristianisme ja que el trobem relacionat amb certes deesses de les mitologies antigues, fent referència a la Deessa Mare. En el segle XIV, van haver profundes controvèrsies i divisions entre diferents intel·lectuals que eren partidaris i detractors de la festa. Foren defensors del misteri Ramon Llull i Bernat Metge, hòmens que coneixien la Càbala, la Alquímia i els misteris antics.

      Per aquestes dates la foscor del hivern està acabant-se i el dia s’allarga un poc, per això Llúcia es la patrona de modistes, matalassers, estudiants i de tots els que  fan servir molt la vista: "Que Santa Llúcia ens conservi la vista". "Per santa Llúcia creix el dia un pas de puça".

      Això succeís, perquè meteorològicament el  solstici d'hivern (21 de desembre) ja el tenim damunt:  és el dia de menys insolació de l'any (la nit més llarga, en contraposició a la nit de Sant Joan, la més curta). En el calendari actual, el dia 25 no coincideix amb el tradicional dia 21, perquè va ser implantat com a tal en el 1582 pel Papa Gregori XIII. S'inicien les fires d'aviram, com la Fira dels Galls a Barcelona, coneguda com a fira de Sant Tomàs.

     En la Fira de Santa Llúcia era costum comprar les figuretes del Pessebre, segons consta en el document més antic de l’any 1786 en el llibre “Calaix de Sastre” de Rafel Amat, que fa referència a aquesta costum. L’origen d’aquesta tradició surt de Itàlia i es diu que el  precursor va ser Sant Francesc d’Assis, l’any 1223. 

      El refranyer popular fa referència a aquest augment de la insolació:  "Per Nadal un pas de pardal", "Per Sant Esteve un pas de llebre", "Per Ninou (*)un pas de bou", "Per Sant Antoni un pas de dimoni"...

(*) L’1 de gener, diada de Cap d’Any, és el primer dia de l’any segons el calendari Gregorià. És conegut popularment en diferents indrets del nord i del centre de Catalunya amb el nom de Ninou, una paraula que és una adaptació popular del terme llatí “Annum Novum”, que significa “any nou”. 

      Tots aquests fenòmens culminen la nit de Nadal (24 de desembre): tradicionalment s'inaugura el pessebre amb el cant de nadales, abans de marxar a la Missa del Gall, ja que el nen Jesús ja és nat.  En realitat, celebrem el naixement del Sol, doncs el solstici és la festa del naixement del Sol i el gall, que anuncia el pas de la nit al dia, es el símbol solar en el nostre país. Aquesta festa que anuncia la sortida del Sol (dies més curts), no es desfà fins la festa de la Candelera (2 de febrer), quan s'inicia el carnestoltes, quan tothom pensa que l’obscur hivern s’ha acabat i comença l’any nou.

    Sembla que amb l’arribada del Cristianisme a moltes poblacions del Pallars la gent acudia a la Missa de Matines i entraven a l’església els galls com a ofrena. No s’ha trobat massa informació de la resta de comarques catalanes i per això se suposa que aquest acte fou el que li va donar el nom actual de “Missa del Gall”. 

Dibuix en el "Costumari Català" de Joan Amades, sobre la "missa del gall".

      "Aquesta nit només una cama al llit", perquè desprès de la Missa del Gall vindrà el ressopó, un àpat os es menjaven panses i figues, nous i olives: “Panses i figues i mel i mató". Es a dir, el consum de fruites i productes  pròpies de la temporada, com les pomes, ametlles, avellanes...etc, acompanyat de bon vi.

     En la Diada de Nadal (25 de desembre) els pastors celebraven el naixement dels xais, es reunien al costat de la llar de foc  -que simbolitzava al seus avantpassats-  en una festa familiar. "Per Nadal cada ovella al seu corral"; "Per Nadal, qui res no estrena res no val". L'àpat d'aquesta Diada és dels més importants de l'any arreu dels Països Catalans. El dinar amb algunes variacions, serà constituït per l'escudella o “putxero”. Amb el brou se'n fa la sopa de galets, fideus  o arròs i amb els ingredient escorreguts l'olla de Nadal; rostit de carns diverses i les postres: torrons, neules, panses, figues... Tot regat amb vi del bo i cava.

Putxero valencià. Foto de Canecositas

Arròs de putxero. Fotografía: En un Rincón del mundo

      El dia 26 de desembre es celebra Sant Esteve, patró dels fadrins. També es celebra un àpat familiar, són molt típics els canelons per tal d'aprofitar les restes del dinar de Nadal. La representació del naixement i adoració dels Pastorets en entremès i més tard en drama teatral, va néixer de l’antic Cant de la sibil·la Eritrea, que era una dona anciana a la qual Apol·lo (el déu del sol) donava per Nadal, el do de predir el judici final i l’adveniment de Jesús. El segle XIII es féu la primera traducció al català, que ens ha arribat fins avui coneguda com “El Cant de la Sibil·la”.

     La diada dels Innocents, el 28 de desembre,  havia estat des de temps immemorial l'inici de les festes de Carnaval: "De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes". Malgrat que l'església ho camuflés commemorant la matança de nadons feta pel rei Herodes, la gent del poble seguia tenint ganes de fer gresca. La mainada penjava a l'esquena dels despistats una fulla de col, i avui dia un ninot de paper, conegut com les llufes.

Llufa dels Sants Innocents

       El dia del fi d’any fa la seva aparició l'Home dels Nassos (31 de desembre), el qual acostuma a passejar pels carrers amb tants nassos com dies té l'any. Un parent seu és l'home de les Orelles, que surt el dia abans. Un dels actes més importants d'aquesta nit consisteix a menjar dotze grans de raïm, que porten la sort si són menjats al compàs de les dotze campanades de mitjanit.

Home dels Nassos. Imatge treta d'un almanac de l'any 1867 anomenat Lo Xanguet

      La nit de Sant Silvestre és la festa major de les bruixes, i hom creu que és el dia que tenen més poder. La gent pren mesures per tal d'evitar la visita de les bruixes. Costums com fer una creu amb la pala en tapar el caliu de la llar amb cendra o tapar el forat del pany amb una branqueta de llorer o romaní beneït. "Per Sant Silvestre entren les bruixes per la finestra", “A les dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit”.

Hand Baldung Grien: Bruixes.

     El dia 1 de gener es coneix com Ninou, adaptació del llatí "Annum Novum". Ple de bons desitjos i esperances. "Any nou, vida nova". S'oferien als familiars i amics rams d'esca, origen de les actuals paneres. També es feia una menja de raïm, per tal d'assegurar la dita: "Menjar raïms per Cap d'Any, porta diners per tot l'any".

      No esta massa clar l'origen de prendre els dotze grans de raïm la nit de Cap d'Any. No obstant, sembla una butllofa la pretensió dels qui diuen que l'any 1909 - un any molt bo i que hi va haver un gran excedent de raïm-, per donar-li sortida els agricultors van fer creure que consumir-lo l'últim dia de l'any portava bona sort.

     Ja hem vist que un refrany fa referència a aquesta consum, i el refranyer conté acudits de fa molt de temps. Hi ha que asseguren que la tradició és originària dels hebreus, qui regalaven als seus convidats un gra de raïm per cada hora que havien passat junts; la nit de cap d'any.

      Però hi ha altres rituals la nit de Cap d'Any, segons els països i cultures. A Itàlia és coneguda com la nit de Sant Silvestre, i prendre un plat de llenties atreu la bona sort i l'abundància econòmica. Al acabar el sopar brinden per l'any nou i tiren la copa per la finestra.

     A Alemanya és costum deixar restes del que s'ha sopat, ja que d'aquesta manera s'asseguren un rebost ple durant tot l'any següent. Això, que sembla raonable, no és cert: el cobert de més era per a l’últim familiar mort, doncs era creença de que per Nadal els morts recents tornaven a casa i els volien oferir un bon menjar. Veure per tot això l’entrada La desfilada dels Morts.

Animes en pena que campegen per despoblat la nit de Nadal, segons la capçalera d'un ventall vuit-centista, Joan Amades. Costumari Català, Vol I. Pag 102

      Segons Carlo Ginzburg és una creença universal que tot aquell que ha visitat el més enllà i ha tractat amb els morts, te que tornar al mon del vius amb alguna anomalia física. Un mort pot tornar a sa casa quan s’acaba l’any -els dies de Nadal per als germànics, i a primers de novembre segons els celtes i els pobles mediterranis- i aquell que el veu ho distingeix d’un viu per la manera de caminar (recordeu com caminen els morts a les pel·lícules de por). També els animals que caminen sobre dues potes simbolitzen als difunts, sobre tot el ós, d’ací la difusió del seu culte. Per això, els herois grecs i d’altres llocs del mon que han fet viatges al fons de pous negres o de rius per rescatar princeses, que han buscat un anell d’or al fons del mar, que han travessat muntanyes i túnels foscos... etc., en realitat el que han fet es viatjar, baix els efectes de substàncies al·lucinògenes, al més enllà i s’han posat en contacte amb els morts, com Hera i Demeter o Orfeu i Erudice.

      El nombre de reis no fou establert fins al segle IV, basant-se en el fet de les tres ofrenes (or, encens i mirra). En realitat, les tres figures que adoren  al nen acabat de néixer es remunta a l’època mesopotàmica, on hi ha segells de terrissa que ho documenten.  Aquests mags que segueixen a l’estrella de vuit puntes (Venus, Orió...) van a adorar al nen que havia parit la Deessa Mare. Més tard se'ls anomenà apòcrifament Gaspar, Melcior i Baltasar. Els nens els sortien a rebre per fer-se veure amb teies i cantant cançons tradicionals i per tal que no els oblidessin quan deixessin els regals, això és l’origen de l'actual cavalcada de reis. Els nens reben tota mena de joguines com a regal i carbó com avís pels més entremaliats.

La costum de ridiculitzar al fals rei ha perdurat fins al segle XIX en la festa del rei dels Polls. Joan Amades. Costumari Català. Vol II, pa 146

      La festa es clou amb el costum de menjar el Tortell de Reis, amb una fava i una sorpresa al seu interior. La persona a qui toca la fava ha de pagar el tortell i a qui toca la sorpresa es coronat Rei de la Fava".