Cine espanyol de terror I

      A vegades cabrejat pel terrible avorriment a què em sotmetien aquestes pel·lícules, altres excitat per les luxurioses escenes que esguitaven la majoria d’elles, però, sempre partint-me de la rialla, els films de terror espanyols han constituït una de les meues debilitats cinematogràfiques.

      Ja des d'adolescent, en les sessions dobles del "Cine Espanya" que s'ubicava en la Casa del Poble, aquestes pel·lícules m'entretenien i inflamaven la meua febrosa imaginació amb monstruosos personatges, vampirs i cavallers templers cadavèrics.

      A la fi, és pot assegurar que aquestos films constituïen un goig de cine, amb uns cartells vertaderament significatius i atractius. Aquest és un homenatge a les pel·licules de la època i un exercici de memòria.

El retorno de Walpurgis

      “El retorno de Walpurgis” es la setena d’una sèrie sobre l’home llop Waldemar Daninsky, interpretat per Paul Naschy. Segons la Wikipedia, Aldemar Daninsky és un home llop que Paul Naschy va crear a finals dels anys 60 per al guió de La marca de l'Home Llop. En un principi, es va pensar en Lon Chaney Jr. (que en els anys 40 va interpretar a Larry Talbot, l'Home Llop dels clàssics de terror de la Universal) per a interpretar-ho, però pel fet que ja estava major, va ser Naschy qui ho va interpretar. A causa dels productors o a la censura, van haver de canviar-li el nom al personatge (José Huidobro es cridava al principi) i la seua procedència, de natural d'Astúries va passar a ser polonés.

     La segona pel·lícula del personatge va ser Les nits de l'Home Llop, pel·lícula perduda i inacabada, ja que el seu director, el realitzador de documentals René Govar va morir en un accident de tràfic, es creu que portant l'única còpia del film. Encara que Naschy ha dit que no hi ha possibilitat de veure el film, hi ha gent que diu haver-ho vist. Des d'estes pel·lícula, Naschy ha interpretat a Waldemar Daninsky en 11 ocasions més.

Pel·licules

PelículasLa marca del Hombre Lobo (1968), de Enrique López Eguiluz
Las noches del Hombre Lobo (1968), de René Govar
Los monstruos del terror (1970), de Tulio Demicheli
La noche de Walpurgis (1971), de León Klimovsky
La furia del Hombre Lobo (1972), de José María Zabalza
Dr. Jekyll y el Hombre Lobo (1972), de León Klimovsky
El retorno de Walpurgis (1973), de Carlos Aured
La maldición de la bestia (1975), de Miguel Iglesias
El retorno del Hombre Lobo (1981), de Paul Naschy
La bestia y la espada mágica (1983), de Paul Naschy
El aullido del diablo (1987), de Paul Naschy
Licántropo: El asesino de la luna llena (1996), de Francisco Rodríguez Gordillo
Tomb of the Werewolf (2004), de Fred Olen Ray

      A mitjan segle XVI, l'inquisidor Ireneus Daninsky és objecte d'una maledicció per part dels membres de la família Bathory, cremats en la foguera al haver sigut sorpresos en el transcurs d'una cerimònia consagrada a Satanàs. Recordem que a aquesta família pertanyia la malvada comtessa Bathory, molt aficionada a la bruixeria i a beure sang de jovencelles. Segons és diu, la maledicció es complirà el dia en què un dels descendents de Danisky mate a un dels descendents dels Bathory. I efectivament, quatre-cents anys més tard, Waldemar Danisky mata a un d'ells i, a partir d'ara, sempre en nits de lluna plena, es transformarà en un home llop.

El retorno del hombre lobo



      Tres jóvens estudiants d’antropologia alemanyes, després d'un accidentat viatge, arriben als Carpats i descobreixen la tomba de la Bathory, la llegenda de vampir sagnant de la qual ha romàs a través dels segles. Una d'elles, Erika, després d'una macabra cerimònia, ressuscita al monstre.

      Mentrestant, en una escena paral·lela, veiem com uns lladres de tombes arranquen la Creu de Mayenza del cor del cadàver de Daninsky, amb la qual cosa el licàntrop torna a la vida.

     Després de diverses peripècies (inclòs un intent de violació), les jóvens arriben a les ruïnes on es troba la tomba de la Comtessa Sagnant i allí es troben amb Waldemar Daninsky, que les invita a allotjar-se en el castell on viu amb l'única companyia de la seua criada, Mircalla, qui li comenta a Waldemar que una de les xiques, Karin, bé poguera ser la que l'alliberara de la maledicció que queia sobre ell. 

      En la França del segle XVI, el Gran Inquisidor Bernard de Fossey en la seua cega lluita contra els suposats heretges, apostates i adoradors de Satan, no dubta a perseguir els seus objectius i utilitzar les més cruels i inimaginables tortures per a satisfer els seus més perversos instints i aconseguir el favor dels poderosos. Bernard de Fossey arriba a una xicoteta població per a exercir el seu ministeri. Acollit a casa del jutge, queda enamorat per una de les seues filles, Catherine, que està promesa en secret amb Jean Duprat. Aquest morirà en una emboscada, i Catherine acudeix a una bruixa per a esbrinar qui va matar al seu amat, i intentar venjar la seua mort. Bernard de Fossey, desbordat per la seua passió amorosa cap a la xica, començarà a actuar d'una manera que li comportarà les perilloses antipaties dels seus antics aliats. Mentrestant, Fossey inicia una croada de detencions i tortures a suposades bruixes.

La campana del infierno

      Desprès de la mort de son pare, un jove surt de l'hospital psiquiàtric on va ser internat per una tia seua. Quan torna al seu poble, du a terme una terrible venjança contra ella i les seues tres cosines. 

      Film maleït des del seu enllumenament ja que va significar la mort del director Claudio Guerin després de caure al final del rodatge de l'alt d'el campanar de l’esglèsia de Noia. La campana de l'infern és un viatge de no retorn a la ment pertorbada d'un xic ansiós de venjança, un submón de maldat, odis, amb una tenebrosa atmosfera, fotografia nebulosa i la boira gallega dominant-ho tot. 

      L'acompanyament musical amb fragments de música tradicional i una cançó infantil cantada en francés amb l'accent espanyol, contribuïxen a fer de “la campana de l'infern” una pel·lícula diferent, amb reminiscències de Un perro andaluz i de Buñuel, com ulls plorant sang, critica de la família castradora, de la religió...

La casa de las muertas vivientes

    Un home alcohòlic creu que va provocar la mort accidental de la seua esposa i és sent profundament culpable. L’home es casa per segona tarda, però, en tornar a la mansió on va viure des de xiquet i en la qual va compartir la seua vida amorosa amb la primera dona. Es torna a casar, però la seua germana i la criada no pareixen acceptar la nova senyora de la casa.

     La casa de les mortes vivents va ser dirigida per Alfonso Balcázar en 1972. Este senyor d'origen català va fer quasi una trentena de films entre els que destaquen molts espagueti-westerns com Los pistoleros de Arizona (1965) o Sartana no perdona (1968) i acabà, com molts de l'època, dirigint films eròtics de sèrie S, amb títols tan suggeridors com "Col·legiales lesbianes i el plaer de pervertir" (1983).

      La primera cosa que crida l'atenció és el títol del film, que ens fa pensar en una pel·lícula on els zombies tingueren protagonisme i res mes lluny de la realitat. El títol fa referència a que les protagonistes viuen com a mortes vivents, perquè viuen en el seu món sense voler eixir d’ell, lluny de la realitat i volent oblidar el passat del que d'una manera o un altre han sigut protagonistes. També és coneguda com "La nit d'una morta que va viure" i "La nit de l'escorpí".